Em van mirar amb displicència. Ningú va dir cap paraula fora de lloc, tampoc no calia.Les dones que ens hem mogut en ambients d’hegemonia masculina coneixem molt bé aquell tipus de mirada. D’això ja fa un temps. Era una de les primeres vegades que em convidaven a debatre en una nostrada tertúlia televisiva i els senyors amb qui havia d’analitzar i interpretar la realitat, tots ells homes de mitjana edat, sempre amables i encorbatats, devien pensar el mateix: mira-la, la quota femenina d’avui. El florero. Els entendran perfectament. Segur que es preguntaven què deu tenir a dir una noia de trenta i pocs, que no deu saber res de res, al costat d’uns savis com aquells. En aquest món nostre, tan acostumat a les regles invisibles d’una societat que es falca en els sobreentesos per no saltar dinamitada pels aires, suposo que deu ser lleig explicar tot això.
El cert és que cap dels equips dels programes amb què he col·laborat com a periodista no m’ha fet sentir mai quota i, en canvi, les mirades com aquella s’han continuat repetint, potser més esporàdicament i de manera més subtil, entre alguns companys de taula que destil·len un masclisme que acostuma a ser equivalent a la seva capacitat per escoltar-se mentre parlen i inversament proporcional, dedueixo, a la pròpia capacitat de raciocini. M’hi he acostumat tant que em fan riure i fins i tot hi puc empatitzar. Entenc que els sigui incòmode veure amenaçada la seva dolça hegemonia. Perquè si hem de suposar, com fan ells, que hi ha d’haver una quota femenina a les tertúlies i tota dona és un florero fins que no es demostri el contrari, només podrà ser si hi ha menys homes. I amb les coses del menjar no s’hi juga.
Ara canviï la taula d’una tertúlia per la direcció de qualsevol empresa, la cúpula d’un partit polític o d’un sindicat i tindrà el retrat del país. A molta gent la desigualtat ja li està bé, però fa de mal dir. Així que la gran majoria (homes i dones, que també n’hi ha) s’exhibirà gairebé sempre en públic com a defensora de l’equitat i en dies com aquest 25-N condemnarà la violència masclista, però en algun moment de la seva vida regalarà aquella mirada a la teva dona, la teva filla, la teva germana o a tu mateixa. Una mirada que també és violència o cova els esquemes socials que la provoquen.
Amb les coses del menjar no s’hi juga, dèiem. ¿Què farien aquests senyors si l’esposa no es cuidés dels fills entre setmana i dirigís la logística domèstica perquè ells puguin sortir cada matí a menjar-se el món amb la camisa ben planxada, com a bons professionals que són? No s’hi escarrassin. Em sé la història de memòria: mai no és això. Sempre és ella qui, per voluntat pròpia i sense cap obligació, va voler fer tota la baixa de maternitat, sense compartir-la, i encara la va intentar estirar unes setmanes més; i després es va agafar mitja jornada o, directament, va decidir per ella mateixa que a partir de llavors el seu univers pivotaria sobre la cuina i el menjador de casa, en els millors anys d’una fallida carrera professional. Diuen que tot ve d’una generositat que les dones desenvolupem en parir: com una espècie d’amor per la perpetuïtat de l’espècie inexpugnable, carnal i animal, que deu ser un dels misteris més ben guardats de la humanitat.
Abans que algú em deixi anar un “quan pareixis en tornem a parlar” o em titlli de feminista arnada, els convido a comprovar que la gran majoria de persones que llegiran o compartiran aquest article són dones, amb honroses excepcions. El cas és que, ara i aquí, em reconec com a quota per minoritària, però llavors admetem que els homes ho són igualment: la quota majoritària del greuge, la injustícia i la vergonya de qui se sap generador de la desigualtat endèmica que sustenta la nostra societat i prefereix callar o donar la solució per impossible.
Aquest article ha estat publicat a El Món.
Odei A.-Etxearte 