Fotografia: Jaume-P. Sayrach al portal de casa seva, al carrer Roma, el 2017 / O.A.-E.
Adeu amic, adeu mestre. Gràcies infinites per tot el que ens has donat. Gràcies per haver-nos ajudat a créixer, a comprometre’ns i a trobar els nostres camins. Et trobarem a faltar molt. T’estimem.
L’1 de gener va morir el Jaume. L’Eugeni Madueño, que va acompanyar-lo fins a l’últim minut, em va demanar que llegís un petit text en el funeral sobre la seva figura com a periodista. És el que ve que a continuació.
El localet de Fòrum-Grama, al carrer Sant Domènec, feia una olor característica de paper acabat d’imprimir: la desprenien les piles de revistes que s’emmagatzemaven en aquell espai minúscul, el melic del món dels fòrum-grameros. Era l’olor que acompanyava la il·lusió que teníem per aprendre a fer de periodistes, de la llibertat, del compromís i de la utopia. L’emoció dels primers articles, les primeres entrevistes, les primeres fotografies publicades. Del debat viu de les reunions de redacció i de les tasques organitzatives de l’associació. Però també va amarar el realisme més cru: l’assumpció de les dificultats (quan van arribar) de mantenir un projecte com aquell, amb mitjans precaris i en un entorn de vegades tan difícil.
El Jaume sempre va mantenir encesa la llum al corraló: era el senyal inequívoc, quan t’hi acostaves, que el trobaries treballant-hi els vespres d’hivern. Al localet venien a trobar-lo tots els que hi volien conversar. Aquell compromís incansable amb la gent que picava a la porta de vidre en qualsevol moment també formava part de l’aprenentatge dels joves a qui ens va fer de mestre. Jo tenia 17 anys quan ens vam conèixer: feia el treball de recerca del batxillerat sobre Grama i ell de seguida em va pescar per a la revista. Al principi, el Jaume m’acompanyava a fer les entrevistes i la feina de carrer. M’ensenyava a trobar en els imprevistos la riquesa del que escriuríem després. I així, i durant les llargues hores d’edició i maquetació de la revista, ens vam fer amics.
El Jaume tenia llavors la mateixa edat que el meu avi i una llarga trajectòria com a periodista: havia transformat el butlletí d’Acció Catòlica (Acción), havia fundat Quatre Cantons al Poblenou i, a Santa Coloma, la revista Grama: encara avui un referent de periodisme popular i transformador, pedrera de grans periodistes i fotoperiodistes; una eina imprescindible en la lluita del suburbi que aspirava a transformar-se en una ciutat digna i en la lluita contra la dictadura. Grama i el Jaume qüestionaven la censura del règim franquista i van entomar les conseqüències de la repressió. Des de L’Heura, també havia impulsat l’edició de quaderns sobre la història de la ciutat.
El Jaume ens va ensenyar tot el que calia per a exercir l’ofici en els grans mitjans de comunicació. Però sobretot tot el que és més difícil d’aprendre-hi: l’esperit sempre crític, deslliurat de pressions externes i prejudicis; la necessitat d’afegir interrogants a tot, d’arribar al fons de les coses; de tenir mirada pròpia; una insatisfacció constant per no deixar de millorar; l’aprenentatge de trepitjar el carrer i no distanciar-se’n mai, i de no oblidar que era igual d’important entrevistar la netejadora dels wàters de sota de la plaça de la Vila que l’alcalde de la ciutat.
Les reunions de redacció dels dilluns al vespre s’allargaven ben entrada la nit, en una taula del Xòcala o d’algun altre bar, i durant els trajectes de tornada a casa dels que vivíem als barris de la perifèria. Parlàvem de la ciutat, de política d’aquí i d’arreu, de literatura, de pensament, de religió, de la vida… Era un intel·lectual, un humanista que ens interpel·lava constantment. Quan la revista Fòrum-Grama va morir, en va impulsar la web i va mantenir l’editorial. Va escriure Prímula, El Capvespre, i va ajudar a fer nombrosos butlletins, com el darrer del Fondo. També va escriure tretze llibres que no s’entendrien sense aquest exercici de l’ofici. Les paraules es queden curtes a l’hora de definir-ne la complexitat. El Jaume va ser un periodista atípic. Algú que va honorar la professió exercint-la en el més noble dels sentits.
I també –per què no dir-ho?– va ser una persona incòmoda per a molts. Perquè exercia un periodisme transformador que topava amb les convencions de la política institucional. Perquè ho qüestionava tot amb una solidesa difícil de contestar i perquè era insubornable, un home lliure. Per això sempre hi va haver algú a qui li convenia més no reconèixer o menystenir la rellevància del que defensava i escrivia. Per això és tan important la seva obra i el seu llegat. Per això tenim el deure i el privilegi d’intentar preservar-lo.
Durant la dictadura i amb la recuperació de la democràcia, el Jaume va treballar per a generar pensament, per a promoure el diàleg entre diferents, per a ajudar els veïns a trobar-se en una ciutat sempre marcada per la immigració que no podia deixar de banda els més vulnerables ni desvincular-se de la pobresa d’arreu. Va exercir un periodisme que esperonava els lectors a prendre consciència i a armar-se políticament en l’acció com a ciutadans. Volia enriquir d’idees, de projectes i de reflexió una ciutat farcida d’universitaris que, com recordava sempre, hi transitaven sense arrelar-hi prou. Insistia que també per a ells Santa Coloma havia de ser alguna cosa més que un lloc on anar a veure el pare i la mare de tant en tant. Era la seva eina de treball i es va comprometre sempre en la defensa de la llengua.
El Jaume, que mai es va sentir del tot de cap partit, tenia una intenció política evident. Des del carrer Sant Domènec, des de totes les redaccions que va trepitjar, el Jaume volia canviar el món.
Ho explicava ell mateix a propòsit de Grama, en el text de presentació del llibre de l’Eugeni: “La nostra intenció –deia– era arribar molt lluny, a un lloc que anava més enllà de Santa Coloma mateix, que abastava tota la societat i que resumíem amb la mítica paraula revolució.”
Fa anys que el localet del carrer Sant Domènec ja no fa aquella olor d’impremta, i mi m’és impossible esquivar la nostàlgia quan hi passo per davant. No hi trobarem mai més el Jaume de la manera que l’hem conegut sempre. Però es manté viu en tots els seus projectes, revistes, butlletins, quaderns, escrits i llibres. També dins de tots nosaltres. És el valuós testimoni que ens deixa: la revolució continua.
Galícia, 2003: el Jaume i jo en un viatge per fer un reportatge sobre la catàstrofe del Prestige per a Fòrum-Grama. / Paco Rodríguez
Odei A.-Etxearte 