El fill de policia espanyol a qui l’1-O li va canviar la vida

Captura de pantalla 2018-10-12 a les 15.04.15Un amic li va dir que calia gent a l’infanta Isabel d’Aragó. Era divendres, aquell havia estat el seu institut i hi va anar a passar la tarda per amistat. Li va agradar l’ambient, de manera que va anar a casa a buscar una màrfega per tornar-hi a dormir. Luis Morote és un jove de vint-i-quatre anys de la Verneda que creia que l’independentisme era un moviment victimista i que s’havia arribat a sentit ofès com a espanyol pel que sentia i llegia als mitjans de comunicació. Aquell cap de setmana va ser el principi de la resta de la seva vida. ”Un cop a dins de l’institut, hi havia molt de misteri, tot va ser massa paranoic, però vaig veure que ho havia de fer’, explica. Un impuls el va portar a quedar-s’hi. La paranoia no era res més que por. Una por contínua i persistent que aquella nit va empènyer un grup de joves a defensar un dels col·legis electorals del barri perquè els veïns poguessin votar el primer d’octubre. La por no hi era perquè sí. Davant l’institut, hi ha el complex de la policia espanyola de la Verneda. Nou mil metres quadrats de dependències de les forces policials. Durant el cap de setmana, hi van aparcar desenes de furgonetes i d’agents uniformats que pretenien d’impedir la votació, si calia, per la força. ‘Vaig tenir un sentiment molt espontani de defensar l’escola i la meva gent, perquè principalment és la teva gent’, recorda.

Continua llegint el reportatge a VilaWeb.

Anuncis

Comença el rodatge de Fang de suburbi, 
el retrat d’una revolta veïnal

[Nota de premsa]

El documental cinematogràfic amb títol provisional “Fang de suburbi” ha començat a rodar-se i s’estrenarà el 2019.

La pel·lícula recupera la història de l’arquitecte Xavier Valls, mort a l’atemptat d’ETA a Hipercor, i del Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet, un projecte urbanístic únic, fet pels veïns el 1978, que recollia una dècada de lluites urbanes i que va aconseguir transformar el suburbi en una ciutat digna. És un viatge al cor dels fills de l’arquitecte, i d’uns amics i activistes que s’enfronten a l’oblit per recuperar-ne la memòria, al mateix temps que perseveren en la lluita perquè siguin els veïns els que governin la ciutat. Un passeig coral pel present de l’extraradi, un diàleg amb el temps a través del record, de la veu, dels rostres dels vells i els nous veïns ara arribats d’arreu del món, de les imatges del suburbi i del paisatge de la ciutat actual. Uns carrers que evoquen altres perifèries catalanes i europees; marcades per la immigració i un activisme canviant però incansable; zones que es transformen, palpiten i viuen fora del focus i l’absorbent centralitat de les grans ciutats.

El documental està dirigit pel cineasta Xavier Esteban i la periodista Odei A.-Etxearte, autora del llibre De suburbi a ciutat (Editorial Fòrum-Grama, 2014) una investigació inèdita sobre el Pla Popular. Èrika Sànchez n’és la realitzadora i coguionista, amb Xavier Valls Olivé, Etxearte i Esteban. Julián Elizalde n’és el director de fotografia i Amanda Villavieja, la sonidista. El projecte, està produït per la productora Antivaho Cinematográfico, creadora de la pel·lícula documental sobre l’activista i economista Arcadi Oliveres, “Mai és tan fosc” (Èrika Sànchez, Únicamente Severo Films, 2014), compta amb el suport de l’ICAA, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’Ajuntament de Barcelona, l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet i finançament privat, i amb la col·laboració del Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra.

 

De l’ocupació de solars a la transformació social
El rodatge va començar fa tres setmanes a Santa Coloma de Gramenet, amb la previsió que s’allargui fins al mes de novembre. El documental aprofundeix, a través dels seus protagonistes, en un dels aspectes menys explicats de la transició a Catalunya: el de la revolució veïnal que va decidir on s’havien de construir les places, els parcs, les escoles, els ambulatoris i la resta de serveis públics, i que es va enfrontar a la repressió franquista ocupant solars per salvar-los de l’especulació i la corrupció sistèmica que s’aprofitava de l’al·luvió migratori per enriquir-se. Unes lluites que van aconseguir salvar la ciutat de la marginalitat i que, més enllà de Santa Coloma, han configurat bona part de l’àrea metropolitana de Barcelona. Valls i els veïns que van fer el Pla Popular inspiren ara altres arquitectes i urbanistes que defensen que els veïns han de ser protagonistes de la presa de decisions a la ciutat. Al barri de Vallcarca de Barcelona, un grup de joves batalla contra la gentrificació amb el seu propi pla popular.

Canvi d’etapa

Divendres negre

Sí, avui és Black Friday. Sembla que s’hagi d’acabar el món per un col·lapse mundial d’ofertes difoses per tots els mitjans imaginables i (per descomptat) pel mòbil. Potser sí que campanyes com aquesta revifen el comerç i fins i tot ajuden a tirar endavant els petits botiguers: una gran compra que obre la campanya de Nadal, quan els carrers ja s’encenen i alegrement acaben de rematar la crida a un consum que voldrien sense fi per acompanyar les festes. Si no aprofites l’oportunitat, ets un babau. Més que persones, al final ens fan sentir tristament com el que realment som en aquest món: com a consumidors més o menys valuosos en funció del nostre poder adquisitiu. A Barcelona, l’encesa dels llums de Nadal va recordar els atemptats de l’agost, i aviat s’hi veuran façanes il·luminades de groc per exigir l’alliberament dels presos polítics. La solidaritat en un llum, mentre la vida continua, malgrat tot. Perquè no hi ha més remei. I el que ahir no era normal i ens indignava avui ja ho és; la nova realitat: els morts i els ferits a la Rambla i a Cambrils; els vincles inexplicats entre el CNI i l’imam de Ripoll; els líders de les entitats independentistes i més de mig govern a la presó i, la resta, a Brussel·les; l’atac a la llibertat de càtedra dels mestres per absurdes acusacions d’adoctrinaments; el masclisme que amara el judici públic a la Manada… No; no hi ha normalitat possible. Bon divendres negre.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

Mercat electoral

Hi ha fitxatges estel·lars a totes les candidatures. Els partits s’esforcen per intentar ampliar els marges electorals amb cares i noms atractius que provenen majoritàriament de fora de la política. Com a mínim, de la política de partit. El mercat d’hivern electoral no ama- ga, però, una realitat que superarà una confecció ultra- exprés de les candidatures, fetes a contrarellotge per a unes eleccions que els independentistes reiteren que són il·legítimes encara que s’hi presentin. I és que el procés, el procés tal com l’hem conegut fins ara, s’ha acabat, i que el que vindrà requerirà tard o d’hora un relleu de dirigents, una nova primera, segona i tercera línia que els partits no han estat a temps de solidificar. Els lampistes i manobres de la política, dins i fora dels grups parlamentaris, seran tan necessaris com sempre. Mentrestant, els processos penals continuaran el seu curs, malgrat la injustícia. Aquestes no podran ser unes eleccions normals, amb líders socials i consellers a la presó, i el president i la resta de consellers a Brussel·les. Una altra cosa és com podran restablir simbòlicament, si és que poden, el govern legítim. De fet, només si les candidatures independen- tistes superen el 50% dels vots l’independentisme podrà plantejar-se un complex segon intent, amb programes ajustats a la realitat actual, coneixent millor els propis límits i els de les institucions espanyoles, capaces de qualsevol cosa.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

Respondre i renunciar

No respondre a les preguntes de la fiscalia és un dret. Però exercir-lo podria haver costat la presó provisional incondicional per a la majoria de membres del govern. Així ho va apuntar fa una setmana el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, que intuïa que la jutge de l’Audiencia Nacional hauria decretat mesures diferents si haguessin contestat al fiscal. Ahir, els membres sobiranistes de la mesa del Parlament van optar per respondre-les al Suprem. Feia alguns dies que s’havien publicat filtracions als mitjans en aquesta línia, tot apuntant que La Moncloa estaria incòmoda amb tants dirigents a les presons. Així que si declaraven que acaten la Constitució i que no persistiran en l’execució de la independència, els suggerien, podrien eludir l’empresonament. Casualitat? Parcialment, ha estat així. Haurien admès que renuncien a tirar endavant el procés i Carme Forcadell hauria insistit en la unilateralitat, cosa que explicaria que hagi de dipositar una fiança de 150.000 euros i sense marge per aconseguir-los, a diferència de la resta. Això prova que són també les declaracions, i no només els fets, el que es jutja. Forcadell va acatar de seguida la dissolució del Parlament en aplicació del 155. Quina prova més necessiten? Com podria reincidir? Les institucions espanyoles persegueixen la humiliació. Forcadell dormint a la presó. El càstig exemplaritzant, perquè mai més ningú no gosi qüestionar la unitat d’Espanya.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

Salvar el poble

L’empresonament d’Oriol Junqueras i set consellers més del govern condicionarà l’esdevenir de la política catalana dels pròxims anys. Cs, el PSC i el PP avalen que l’Audiencia Nacional enviï un govern escollit democràticament per haver complert el programa amb què es va presentar als comicis, però clamen pel retorn a una normalitat institucional que no podrà existir mai mentre hi hagi presos polítics catalans. L’Estat espanyol exhibeix el seu autoritarisme en plena Unió Europea i les institucions comunitàries tornen a callar. Espanya ha parat una trampa a la UE: no podrà resoldre la crisi catalana i minarà el club dels Vint-i-vuit des de la base de l’opinió pública, amb un desgast més dur que el del Brexit. ¿Com podrà avalar Brussel·les la incapacitat de La Moncloa i les Corts espanyoles per afrontar el diàleg i la substitució de la persuasió per una repressió creixent i cruenta que recorda massa la de dècades passades? D’entrada, la UE hauria de vetllar perquè el 21-D tingui totes les garanties en l’organització i el recompte, intervenir per assegurar que no s’il·legalitzaran llistes. Fins i tot en cas de victòria dels partidaris de la república catalana, el conflicte s’enquistarà i avançarà per camins embardissats. La repressió de l’Estat espanyol pot ser llarga i dura, i estendre’s per àmbits inimaginables. Mariano Rajoy no deixa més alternatives a la ciutadania. Només el poble salva el poble.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

El xantatge violent

Si és o no el moment propici per a una declaració d’independència, si és l’única alternativa o n’hi ha d’altres que no impliquin estrictament unes eleccions autonòmiques en un escenari de pèrdua de l’autogovern, ha generat i genera un debat intern i ciutadà intens en l’independentisme. Sobretot en un dia d’infart com el d’ahir, el d’avui i els que vindran. Però hi ha una certesa que s’imposa sobre els càlculs tàctics o d’oportunitat. No es pot cedir al xantatge de la violència. Mai, en cap circumstància, i menys encara quan qui amenaça d’exercir-la és un estat que en té el monopoli de la gestió. L’1-O va marcar un punt de no retorn per moltes raons. El referèndum va corroborar que un estat no pot actuar en contra de dos milions de persones decidides a defensar les urnes i en va destapar una capacitat repressiva desproporcionada, però, sobretot, va eixamplar la distància d’una majoria ciutadana que veia en l’Estat espanyol una preocupant exhibició d’involució democràtica, al marge del debat sobre la independència. I això, per part d’un govern que ha rebutjat la negociació per resoldre un conflicte polític i que, en substitució i per posar fi al problema, està disposat a vulnerar drets fonamentals a cada cop de porra i vidre trencat. És el xantatge de la violència: seràs meva perquè, si no, et destruiré. Amenaces d’aquesta mena només deixen una sortida: una defensa aferrissada i col·lectiva de la llibertat.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.