La lluita de l’escola de les mil llengües

Àrab, bengalí, georgià, hindi, italià, francès, portuguès, romanès, ucraïnès, rus, tagal, urdú, xinès, anglès i castellà. Els alumnes de l’escola pública Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet, la primera que va instaurar el català com a llengua vehicular, parlen aquestes llengües, i altres, a casa. Perquè n’hi ha algunes (com l’asantg-twi, de Ghana) que no figuren a les estadístiques, tapades per l’ombra homogeneïtzadora dels idiomes colonials, però existeixen. El català? Molt poques famílies el fan servir. Han passat més de tres dècades des que un fort moviment de mestres i pares, la majoria castellanoparlants, va aconseguir que aquesta fos la primera escola de la immersió, en un barri construït amb l’esforç i l’orgull de la immigració dels seixanta. Als anys vuitanta, es van arromangar per reivindicar la igualtat d’oportunitats per als seus fills i ho van aconseguir. L’ànima d’aquell moviment perviu: els del Fondo són carrers d’al·luvió i d’acollida, com l’escola, però l’exigència dels drets és més difícil, hi ha pobresa i més complexitat. Això sí; el català continua essent la llengua de l’aula, i el castellà, la del pati i el carrer.

‘Que sàpigues que sóc racista’, li va deixar anar un bon dia una mare a la directora de l’escola, Amparo Puntos. ‘Que sàpigues que nosaltres no’, li va respondre ella amb contundència, des del despatx. Puntos va arribar al Rosselló l’any 1988 i en fa vint-i-set que n’és la directora. Amb l’equip de mestres, ha mirat de mantenir i renovar el projecte pedagògic amb què l’escola, oberta als pares, participativa i implicada amb l’entorn, va agafar prestigi durant aquells anys. També ha vist com sorgien brots de racisme en algunes famílies, perquè no tothom va entendre que, de la nit al dia, es transformessin les llengües, els costums, els colors de la pell i la flaire de les menges que s’escampaven pel celobert. L’ús del català a l’escola deu ser una de les coses que menys ha canviat. Ara hi ha nens amb condicions materials molt complicades, i unes urgències prioritàries a què l’equip de mestres ha de respondre. Què passa quan una mare ve a explicar que demà els faran fora del pis?

Continua llegint el reportatge a VilaWeb.

Anuncis

El fill de policia espanyol a qui l’1-O li va canviar la vida

Captura de pantalla 2018-10-12 a les 15.04.15Un amic li va dir que calia gent a l’infanta Isabel d’Aragó. Era divendres, aquell havia estat el seu institut i hi va anar a passar la tarda per amistat. Li va agradar l’ambient, de manera que va anar a casa a buscar una màrfega per tornar-hi a dormir. Luis Morote és un jove de vint-i-quatre anys de la Verneda que creia que l’independentisme era un moviment victimista i que s’havia arribat a sentit ofès com a espanyol pel que sentia i llegia als mitjans de comunicació. Aquell cap de setmana va ser el principi de la resta de la seva vida. ”Un cop a dins de l’institut, hi havia molt de misteri, tot va ser massa paranoic, però vaig veure que ho havia de fer’, explica. Un impuls el va portar a quedar-s’hi. La paranoia no era res més que por. Una por contínua i persistent que aquella nit va empènyer un grup de joves a defensar un dels col·legis electorals del barri perquè els veïns poguessin votar el primer d’octubre. La por no hi era perquè sí. Davant l’institut, hi ha el complex de la policia espanyola de la Verneda. Nou mil metres quadrats de dependències de les forces policials. Durant el cap de setmana, hi van aparcar desenes de furgonetes i d’agents uniformats que pretenien d’impedir la votació, si calia, per la força. ‘Vaig tenir un sentiment molt espontani de defensar l’escola i la meva gent, perquè principalment és la teva gent’, recorda.

Continua llegint el reportatge a VilaWeb.

Canvi d’etapa

La paella crema

Ara que ens hem aficionat a mirar judicis en directe, la desídia i la inacció de l’Estat espanyol amb el 9-N s’han destapat amb més cruesa que mai. El fiscal del Tribunal Suprem, amb una capacitat argumentativa que està a anys llum de la d’Emilio Sánchez Ulled, suava sang per intentar demostrar que el govern es va mantenir darrere de l’organització del procés participatiu després de la providència del Tribunal Constitucional del 4 de novembre, mentre alguns dels testimonis de la defensa declaraven no recordar-se o desconèixer detalls importants que aportarien noves informacions al cas. Ai, la memòria… No són pocs els experts que sostenen que els magistrats haurien d’absoldre els encausats pel 9-N, perquè no es van produir els supòsits penals per a la desobediència i tampoc, per tant, per a la prevaricació. La pregunta que ens hauríem de fer és per què Mariano Rajoy va decidir tolerar aquell procés participatiu de cartró que es va presentar al món com una consulta amb totes les de la llei, amb impactants imatges de les cues als col·legis electoralson van votar 2,4 milions de catalans, o la solemnitat de la roda de premsa del govern del pavelló Itàlia estant.

Per què Rajoy no va aturar el 9-N? No podia o no ho volia? Si no va poder, perquè intentar-ho hauria implicat una actuació policial desproporcionada, podríem concloure que tampoc no podrà aturar el referèndum si JxSí i la CUP mantenen la determinació de convocar-lo, a no ser que les institucions de l’Estat estiguin disposades a fer ús de la força, començant per precintar col·legis amb la cola d’un pacte de sang entre el PP i el PSOE. Si l’Estat no va aturar el procés participatiu perquè realment no va voler, i el va tolerar com un mal menor perquè preveia que el procés es desacreditaria tot sol, tampoc no es va preocupar suficientment que el Tribunal Constitucional i la fiscalia emprenguessin les mesures necessàries perquè, després, els judicis del 9-N acabessin en condemnes jurídicament inqüestionables. L’Estat espanyol, com tots els mortals, s’equivoca. I pot tornar-se a equivocar a benefici dels independentistes durant els pròxims mesos. Però no ho farà amb la mateixa pedra. Ara els funcionaris judicials notifiquen personalment als membres del govern i de la mesa del Parlament dels efectes de cada suspensió. L’Estat afronta aquests processos judicials com una cursa de fons: tranquils, que això anirà per llarg.

Farà falta temps, potser anys i algun canvi de govern, perquè l’executiu espanyol admeti que el setge judicial no va servir per aturar un conflicte polític crònic que requeria una alternativa política coordinada per part de totes les institucions de l’Estat: una tercera via sòlida que seduís l’electorat més poruc amb la transició d’un estat a un altre. Però això seria tant com cedir al “xantatge”, un pas inadmissible per a la caverna. Mentre hi hagi dirigents catalans investigats o encausats o fins i tot (qui sap) si arriben suspensions de càrrecs i multes; mentre hi hagi membres del govern espanyol disposats a intervenir l’autonomia per fer-se amb algunes de les competències de la Generalitat, la benzina avivarà el foc. No faltaran polítics a Catalunya per agafar el relleu dels que acatin les inhabilitacions. Ni tan sols importa a efectes de la preservació o l’eixamplament de la majoria independentista que la vella Convergència surti trinxada de tots els processos judicials en què es troba, des del cas Palau al 3%. L’electorat no s’esfuma.

El veritable calvari de l’independentisme és l’intern. La moderació promesa per JxSí en el trànsit de legalitats comença a topar amb els obstacles del sistema parlamentari autonòmic. La tramitació de la llei de transitorietat jurídica serà, per si mateixa, un trencament amb el marc espanyol. Potser que ho comencin a admetre sense escarafalls: no hi haurà un trànsit plàcid d’una legalitat a l’altra. La buscada reforma del reglament de la cambra perquè una proposició de llei sigui aprovada per lectura única, no és cap subtilesa, sinó una drecera jurídica difícil de justificar. De tan pulcra que vol ser, cau en la matusseria. És cert que el PP i el PSOE l’han usada pel bé de l’estabilitat pressupostària, o que alguns parlaments autonòmics s’hi han acollit per tirar pel dret mesures no poc polèmiques. ¿Però no havíem quedat que l’independentisme volia diferenciar-se de pràctiques democràticament qüestionables com aquesta? Quin és el problema? La majoria independentista creu que no podrà aguantar la tramitació ordinària de la llei de desconnexió per por a inhabilitacions o suspensions de càrrecs? I si és així, per què no és el govern, amb la CUP temporalment a dins, qui aprova el projecte de llei i el tramita per la via ràpida sense haver de reformar el reglament de la cambra? Potser que es posi nom a cada cosa: s’acosta l’hora de sopar, els ous no es trenquen sense esquerdar la closca (com diria algú), i l’oli ja crema a la paella sense que sapiguem qui la té agafada pel mànec.

Aquest article ha estat publicat a El Món.

Violència verbal

El Financial Times advertia ahir de la possibilitat que l’Estat opti per suspendre l’autonomia de Catalunya per aturar el referèndum. El corresponsal Tobias Buck definia l’aplicació de l’article 155 de la Constitució com una “opció nuclear” que és un “clam” a Madrid. No importen els dubtes que els experts en dret constitucional mantenen sobre l’aplicació d’aquest article. Tot s’estrena. I la inquietud creixent amb la determinació del govern de Carles Puigdemont fa aflorar els discursos més radicals. El president del Grup Prisa, Juan Luis Cebrián, ho exposava així en una significativa entrevista a El Mundo: “Suspens el govern de la Generalitat. El president de la Generalitat. La presidenta del Parlament. Un, dos, tres càrrecs públics. Els que hagin convocat el referèndum. Acabats. Ocupes tu el poder.” I aleshores? “Aleshores el debat ja no seria quan aconseguiran la independència, sinó quan recuperaran l’autonomia”. La Guàrdia Civil, si cal, també hauria d’intervenir, diu:“Per què no?”

L’Estat s’ha demostrat capaç de fer qualsevol cosa per preservar la integritat territorial, amb episodis tan recents com els GAL. Ara proliferen les associacions interessades del procés amb la violència per contribuir a preparar l’imaginari propici que justifiqui una intervenció inèdita. “El nivell de violència a Catalunya no s’ha viscut ni al País Basc dels anys durs”, deia Eduardo Inda a propòsit de la denúncia de la fiscal en cap de Barcelona, Ana María Magaldi, d’haver estat insultada durant el judici del 9-N. El que determinarà el grau amb què el govern espanyol intentarà aturar el referèndum dependrà de la concepció que en tingui l’opinió pública espanyola. No importa el que passi o es digui a Catalunya si no traspassa les pantalles mediàtiques i s’imposa la mentida. Falten veus a Madrid que desmuntin el discurs violent i alertin del perill que suposaria per a l’Estat una involució democràtica com aquesta. En sortirien perjudicats els drets de tots els ciutadans espanyols. En això, Podem està perillosament sol.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

Un judici i una eternitat

Vist per a sentència. L’inèdit judici del 9-N acabava amb els arguments coneguts. Ha estat un procés judicial amb una eminent càrrega política que s’ha jugat, més enllà de la manifestació multitudinària de dilluns i dels al·legats finals, en el terreny jurídic més que en cap altre, i allunyat de l’èpica d’una hipotètica admissió de la desobediència. Els advocats d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau es van aferrar al marc legal per intentar demostrar que, a partir de la suspensió del 4 de novembre del Tribunal Constitucional, el procés participatiu el van executar els voluntaris. El fiscal provava d’aconseguir justament el contrari. I no hi va haver cap immolació judicial de Mas, que es va limitar a assumir la responsabilitat política del 9-N, fora de l’àmbit d’aplicació del Codi Penal, i amb el reiterat convenciment que el seu govern es va ajustar a la legalitat. “No soc culpable d’haver comès cap delicte”, va remarcar ahir davant del jutge. N’estan, va dir, “íntimament convençuts.”

L’estratègia de la defensa ha generat tensions entre els exconvergents, ERC i la CUP pel doble discurs que es produïa dins i fora de les parets del Palau de Justícia. L’esquerra anticapitalista indica, a més, que podria perjudicar els càrrecs electes que seran jutjats a partir d’ara. Aquests sí que hauran d’admetre, amb l’evidència de les nombroses notificacions rebudes per les respectives suspensions i anul·lacions del TC, que el respecte al mandat democràtic del 27-S va descordar la cotilla del marc legal espanyol amb una desinhibició desconeguda fins aleshores. El discurs de Mas, Ortega i Rigau, però, ha estat coherent amb el propòsit del que va ser el seu govern, un executiu que encara jugava amb la polisèmia de consulta i estat propi, que no era independentista i que mai va defensar la vulneració del marc espanyol. Potser semblarà extemporani, vist fins on ha arribat la majoria independentista; però, al ritme de la política catalana, dos anys llargs són una eternitat.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

El procés: demanda i oferta

Hi ha qui acusa l’independentisme d’haver construït un modus vivendique busca perpetuar-se, com si de l’autonomisme no n’hagués viscut ningú, ni amb excessos, ni privilegis, ni abusos, ni favors dignes d’acabar, com hem vist, als tribunals. El procés crea ocupació: des de càrrecs electes (oberts més que mai a polítics no professionals) passant per periodistes, advocats, economistes i un llarg etcètera. L’ex-jutge Santi Vidal ha estat, fins ara, un fenomen digne d’estudi. En ser expulsat de la carrera judicial per haver redactat una constitució que ningú li va encarregar, fou aclamat, i ERC en va aprofitar la tirada electoral situant-lo com a cap de llista al Senat. Fins que les conveniències del procés, com una bèstia capriciosa, han acabant engolint-lo.

Vidal deia coses que un polític mai no hauria de dir, tant si són certes com si són falses o, si més no, exagerades, davant d’una audiència suposadament necessitada d’indicis de l’èxit del procés i d’informació no revelada per sustentar-los.

El sistema és camaleònic. També ha consagrat veus contràries a l’estat català com gurús que tot ho saben, engendrant monstres mediàtics i sofistes de pa sucat amb oli, beneficiaris de la quota mediàtica ideològica i sovint servidors d’interessos de partit que fan la feina sense que ho acabi de semblar. El més greu de tot això és que tampoc aquests han sabut mirar-se al mirall ni construir una alternativa política realista a la independència. S’han atrinxerat en la crítica frontal a cada iniciativa dels contraris: des de les més estructurals fins a les més accessòries, de vegades caient en l’absurd; i el que és pitjor, defensant pràctiques antidemocràtiques que amenacen la qualitat i la dignitat del mateix Estat espanyol.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

Cara o creu

Aquesta legislatura tancarà el procés. Tant si l’objectiu de la independència queda a tocar de dits com si la majoria social que sustentava l’intent polític es demostra insuficient o poc disposada a jugar-se res fora del somriure, el govern de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras tancarà una etapa; hi hagi referèndum o no. Només una intervenció excessivament bel·ligerant de l’Estat per aturar la convocatòria i un esclat social a l’altura de la ingerència espanyola podrien encoratjar ERC i el PDeCAT a tornar-ho a intentar. Però la hipòtesi és prima, i tot s’encamina cap a un final. Cara o creu.

Si és creu, després vindran, potser, altres intents. Mentre això no passi, l’independentisme social continuarà latent, aparentment acomodat, fins que un nou esclat ho torni a esquitxar tot. Pel camí haurà quedat tota una generació de polítics: el procés n’ha engolit uns quants, i potser encara està famolenc. El component generacional pesa molt. El catalanisme, transformat ja en sobiranisme, haurà fet un canvi de mentalitat irreversible, i no hi podrà haver un retorn a la política autonòmica clàssica, ni tan sols en la seva versió contemporània abanderada ara per Iñigo Urkullu, sobre les cendres polítiques de Juan José Ibarretxe. No, Catalunya no podrà fer com Euskadi, on l’independentisme és indiscutiblement minoritari.

I si es fa el miracle? Després de quatre anys de fortes tensions internes, de batalles per l’hegemonia, per la definició del full de ruta, per les polítiques socials, pels noms que havien d’encapçalar l’intent… l’independentisme avança per la cresta definitiva. Hi ha, però, qui el veu exhaust, massa cansat per afrontar el xoc. La quotidianitat s’ha imposat sobre l’excepcionalitat d’aquell alè que el 2012 semblava imminent, destinat a triomfar perquè sí. En política, no hi ha demandes que es guanyin de la nit al dia. I els anys que es va allargar la reforma de l’Estatut! És el consum ràpid de la política? Som inestables i insaciables i poc disposats a pagar els sacrificis? Ho veurem els pròxims mesos. Potser Bauman n’extraurà alguna conclusió des d’allà dalt.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

Tots no som Forcadell

És un dels lemes més repetits però parteix d’una falsedat manifesta: “Tots som Forcadell.” Pot ser una manera d’expressar el suport a la presidenta del Parlament davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, una expressió per alertar que darrere de les acusacions de desobediència i possible prevaricació hi ha un atac a la democràcia, a tota la institució i a la ciutadania. D’acord. Però ahir va declarar, també i sobretot, una dona amb una història personal, una família i unes circumstàncies que estan en les entranyes del símbol. Forcadell és una de les icones més nítides del sobiranisme perquè encarna el pas de la societat civil a les institucions per intentar assolir la independència. Però al final d’una jornada tan excepcional i llarga com la d’ahir, segur que va arribar a casa i es va calçar les sabatilles, i potser va constatar que a la nevera no quedava res per sopar. El mateix argument val per als investigats pel 9-N, per als cinc de la crema de fotos del rei, per a Joan Coma i Montse Venturós i per a tants altres que vindran, tots ells persones com vostè i com jo.

S’accepta la premissa que siguin els càrrecs electes i els representants institucionals els que es juguin la pell davant de la justícia espanyola, i es va dir que els ciutadans no patiran cap conseqüència, que la independència arribarà sense esforços ni sacrificis de l’electorat independentista. La revolució dels somriures era una manera edulcorada de definir una alteració pacífica de l’statu quo. Qui sap si el 2017 serà l’any del referèndum: les incògnites que planen sobre l’organització de la convocatòria i la fermesa dels impediments que hi posaran les institucions espanyoles són massa boiroses encara. Però segur que serà l’any en què la base social independentista haurà de demostrar la seva solidesa fora de les urnes, quan la desobediència dels càrrecs públics s’hagi d’estendre a la societat. El desencadenant ha d’arribar. El procés que va començar al carrer també hi haurà d’acabar. I llavors, si la majoria de la societat respon, el lema valdrà per als que hi siguin.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.