Divendres negre

Sí, avui és Black Friday. Sembla que s’hagi d’acabar el món per un col·lapse mundial d’ofertes difoses per tots els mitjans imaginables i (per descomptat) pel mòbil. Potser sí que campanyes com aquesta revifen el comerç i fins i tot ajuden a tirar endavant els petits botiguers: una gran compra que obre la campanya de Nadal, quan els carrers ja s’encenen i alegrement acaben de rematar la crida a un consum que voldrien sense fi per acompanyar les festes. Si no aprofites l’oportunitat, ets un babau. Més que persones, al final ens fan sentir tristament com el que realment som en aquest món: com a consumidors més o menys valuosos en funció del nostre poder adquisitiu. A Barcelona, l’encesa dels llums de Nadal va recordar els atemptats de l’agost, i aviat s’hi veuran façanes il·luminades de groc per exigir l’alliberament dels presos polítics. La solidaritat en un llum, mentre la vida continua, malgrat tot. Perquè no hi ha més remei. I el que ahir no era normal i ens indignava avui ja ho és; la nova realitat: els morts i els ferits a la Rambla i a Cambrils; els vincles inexplicats entre el CNI i l’imam de Ripoll; els líders de les entitats independentistes i més de mig govern a la presó i, la resta, a Brussel·les; l’atac a la llibertat de càtedra dels mestres per absurdes acusacions d’adoctrinaments; el masclisme que amara el judici públic a la Manada… No; no hi ha normalitat possible. Bon divendres negre.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

Anuncis

Mercat electoral

Hi ha fitxatges estel·lars a totes les candidatures. Els partits s’esforcen per intentar ampliar els marges electorals amb cares i noms atractius que provenen majoritàriament de fora de la política. Com a mínim, de la política de partit. El mercat d’hivern electoral no ama- ga, però, una realitat que superarà una confecció ultra- exprés de les candidatures, fetes a contrarellotge per a unes eleccions que els independentistes reiteren que són il·legítimes encara que s’hi presentin. I és que el procés, el procés tal com l’hem conegut fins ara, s’ha acabat, i que el que vindrà requerirà tard o d’hora un relleu de dirigents, una nova primera, segona i tercera línia que els partits no han estat a temps de solidificar. Els lampistes i manobres de la política, dins i fora dels grups parlamentaris, seran tan necessaris com sempre. Mentrestant, els processos penals continuaran el seu curs, malgrat la injustícia. Aquestes no podran ser unes eleccions normals, amb líders socials i consellers a la presó, i el president i la resta de consellers a Brussel·les. Una altra cosa és com podran restablir simbòlicament, si és que poden, el govern legítim. De fet, només si les candidatures independen- tistes superen el 50% dels vots l’independentisme podrà plantejar-se un complex segon intent, amb programes ajustats a la realitat actual, coneixent millor els propis límits i els de les institucions espanyoles, capaces de qualsevol cosa.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

Respondre i renunciar

No respondre a les preguntes de la fiscalia és un dret. Però exercir-lo podria haver costat la presó provisional incondicional per a la majoria de membres del govern. Així ho va apuntar fa una setmana el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, que intuïa que la jutge de l’Audiencia Nacional hauria decretat mesures diferents si haguessin contestat al fiscal. Ahir, els membres sobiranistes de la mesa del Parlament van optar per respondre-les al Suprem. Feia alguns dies que s’havien publicat filtracions als mitjans en aquesta línia, tot apuntant que La Moncloa estaria incòmoda amb tants dirigents a les presons. Així que si declaraven que acaten la Constitució i que no persistiran en l’execució de la independència, els suggerien, podrien eludir l’empresonament. Casualitat? Parcialment, ha estat així. Haurien admès que renuncien a tirar endavant el procés i Carme Forcadell hauria insistit en la unilateralitat, cosa que explicaria que hagi de dipositar una fiança de 150.000 euros i sense marge per aconseguir-los, a diferència de la resta. Això prova que són també les declaracions, i no només els fets, el que es jutja. Forcadell va acatar de seguida la dissolució del Parlament en aplicació del 155. Quina prova més necessiten? Com podria reincidir? Les institucions espanyoles persegueixen la humiliació. Forcadell dormint a la presó. El càstig exemplaritzant, perquè mai més ningú no gosi qüestionar la unitat d’Espanya.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

Salvar el poble

L’empresonament d’Oriol Junqueras i set consellers més del govern condicionarà l’esdevenir de la política catalana dels pròxims anys. Cs, el PSC i el PP avalen que l’Audiencia Nacional enviï un govern escollit democràticament per haver complert el programa amb què es va presentar als comicis, però clamen pel retorn a una normalitat institucional que no podrà existir mai mentre hi hagi presos polítics catalans. L’Estat espanyol exhibeix el seu autoritarisme en plena Unió Europea i les institucions comunitàries tornen a callar. Espanya ha parat una trampa a la UE: no podrà resoldre la crisi catalana i minarà el club dels Vint-i-vuit des de la base de l’opinió pública, amb un desgast més dur que el del Brexit. ¿Com podrà avalar Brussel·les la incapacitat de La Moncloa i les Corts espanyoles per afrontar el diàleg i la substitució de la persuasió per una repressió creixent i cruenta que recorda massa la de dècades passades? D’entrada, la UE hauria de vetllar perquè el 21-D tingui totes les garanties en l’organització i el recompte, intervenir per assegurar que no s’il·legalitzaran llistes. Fins i tot en cas de victòria dels partidaris de la república catalana, el conflicte s’enquistarà i avançarà per camins embardissats. La repressió de l’Estat espanyol pot ser llarga i dura, i estendre’s per àmbits inimaginables. Mariano Rajoy no deixa més alternatives a la ciutadania. Només el poble salva el poble.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

El xantatge violent

Si és o no el moment propici per a una declaració d’independència, si és l’única alternativa o n’hi ha d’altres que no impliquin estrictament unes eleccions autonòmiques en un escenari de pèrdua de l’autogovern, ha generat i genera un debat intern i ciutadà intens en l’independentisme. Sobretot en un dia d’infart com el d’ahir, el d’avui i els que vindran. Però hi ha una certesa que s’imposa sobre els càlculs tàctics o d’oportunitat. No es pot cedir al xantatge de la violència. Mai, en cap circumstància, i menys encara quan qui amenaça d’exercir-la és un estat que en té el monopoli de la gestió. L’1-O va marcar un punt de no retorn per moltes raons. El referèndum va corroborar que un estat no pot actuar en contra de dos milions de persones decidides a defensar les urnes i en va destapar una capacitat repressiva desproporcionada, però, sobretot, va eixamplar la distància d’una majoria ciutadana que veia en l’Estat espanyol una preocupant exhibició d’involució democràtica, al marge del debat sobre la independència. I això, per part d’un govern que ha rebutjat la negociació per resoldre un conflicte polític i que, en substitució i per posar fi al problema, està disposat a vulnerar drets fonamentals a cada cop de porra i vidre trencat. És el xantatge de la violència: seràs meva perquè, si no, et destruiré. Amenaces d’aquesta mena només deixen una sortida: una defensa aferrissada i col·lectiva de la llibertat.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

Els equidistants

Ni declaració d’independència ni aplicació de l’article 155, deien al PSC. Tot indica que en els pròxims dies es faran les dues coses: una proclamació votada al Parlament i una suspensió pràctica de l’autonomia amb un abast encara per definir pel Consell de Ministres. Una fotografia està destinada a explicar la paradoxa: un dels senadors dels socialistes catalans, l’expresident de la Generalitat José Montilla, votarà a la cambra alta la intervenció del govern que va presidir durant quatre anys. El PSOE està decidit a marcar una lleugera diferència amb el PP reivindicant l’obertura d’una comissió al Congrés per abordar una eventual reforma de la Constitució, però avalarà l’aplicació del 155 de bracet de Rajoy i Rivera. Els comuns admetien ahir la incomoditat que els genera la posició dels socialistes, amb els quals governen l’Ajuntament de Barcelona. L’increment en l’escalada del conflicte que s’albira empeny els equidistants a prendre, ara sí, un pronunciament que cada cop admetrà menys matisos davant del previsible increment de la repressió de les institucions de l’Estat contra l’independentisme, i que vulnerarà la mateixa Constitució. Amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez com a presos polítics, i davant de l’embut del 155, la defensa ciutadana de la sobirania del poble i les institucions torna a entrar en joc, però aquesta vegada amb més força que mai. L’apoderament civil.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

Resposta urgent

Carles Puigdemont ha de respondre ara el requeriment del govern espanyol perquè els aclareixi si va declarar o no la independència. El darrer missatge de Madrid, convenientment filtrat ahir, convida el president a dir que no va declarar res. Se suposa que el PP i el PSOE li deixen una sortida: evitar la intervenció de l’autonomia, participar de la comissió parlamentària sobre una eventual reforma de la Constitució, i convocar eleccions autonòmiques. La fi del procés. Una rendició denigrant que podria evitar una humiliació de les institucions catalanes encara més gran per part dels que tenen tots els poders d’un estat: des de la potestat d’emprendre una suspensió indeterminada de l’autonomia, ara que la Constitució ho aguanta tot, fins a l’exercici abusiu del monopoli de la violència. Era això el que exhibien en la desfilada militar a la Castellana, amb el rei vestit de capità general, i la Policía Nacional traient pit per la brutal operació policial de l’1-O. A Madrid creuen que han agafat avantatge mentre l’independentisme intenta refer-se de la decepció i les desconfiances reobertes dimarts. La gent que va meravellar el món l’1-O per la seva capacitat de resistència pacífica i tossuderia democràtica, la que després va veure’s capaç d’aturar el país, espera una resposta urgent. És a ella a qui el govern deu, i no a Rajoy, una explicació digna i a l’altura per intentar culminar el procés.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

La paella crema

Ara que ens hem aficionat a mirar judicis en directe, la desídia i la inacció de l’Estat espanyol amb el 9-N s’han destapat amb més cruesa que mai. El fiscal del Tribunal Suprem, amb una capacitat argumentativa que està a anys llum de la d’Emilio Sánchez Ulled, suava sang per intentar demostrar que el govern es va mantenir darrere de l’organització del procés participatiu després de la providència del Tribunal Constitucional del 4 de novembre, mentre alguns dels testimonis de la defensa declaraven no recordar-se o desconèixer detalls importants que aportarien noves informacions al cas. Ai, la memòria… No són pocs els experts que sostenen que els magistrats haurien d’absoldre els encausats pel 9-N, perquè no es van produir els supòsits penals per a la desobediència i tampoc, per tant, per a la prevaricació. La pregunta que ens hauríem de fer és per què Mariano Rajoy va decidir tolerar aquell procés participatiu de cartró que es va presentar al món com una consulta amb totes les de la llei, amb impactants imatges de les cues als col·legis electoralson van votar 2,4 milions de catalans, o la solemnitat de la roda de premsa del govern del pavelló Itàlia estant.

Per què Rajoy no va aturar el 9-N? No podia o no ho volia? Si no va poder, perquè intentar-ho hauria implicat una actuació policial desproporcionada, podríem concloure que tampoc no podrà aturar el referèndum si JxSí i la CUP mantenen la determinació de convocar-lo, a no ser que les institucions de l’Estat estiguin disposades a fer ús de la força, començant per precintar col·legis amb la cola d’un pacte de sang entre el PP i el PSOE. Si l’Estat no va aturar el procés participatiu perquè realment no va voler, i el va tolerar com un mal menor perquè preveia que el procés es desacreditaria tot sol, tampoc no es va preocupar suficientment que el Tribunal Constitucional i la fiscalia emprenguessin les mesures necessàries perquè, després, els judicis del 9-N acabessin en condemnes jurídicament inqüestionables. L’Estat espanyol, com tots els mortals, s’equivoca. I pot tornar-se a equivocar a benefici dels independentistes durant els pròxims mesos. Però no ho farà amb la mateixa pedra. Ara els funcionaris judicials notifiquen personalment als membres del govern i de la mesa del Parlament dels efectes de cada suspensió. L’Estat afronta aquests processos judicials com una cursa de fons: tranquils, que això anirà per llarg.

Farà falta temps, potser anys i algun canvi de govern, perquè l’executiu espanyol admeti que el setge judicial no va servir per aturar un conflicte polític crònic que requeria una alternativa política coordinada per part de totes les institucions de l’Estat: una tercera via sòlida que seduís l’electorat més poruc amb la transició d’un estat a un altre. Però això seria tant com cedir al “xantatge”, un pas inadmissible per a la caverna. Mentre hi hagi dirigents catalans investigats o encausats o fins i tot (qui sap) si arriben suspensions de càrrecs i multes; mentre hi hagi membres del govern espanyol disposats a intervenir l’autonomia per fer-se amb algunes de les competències de la Generalitat, la benzina avivarà el foc. No faltaran polítics a Catalunya per agafar el relleu dels que acatin les inhabilitacions. Ni tan sols importa a efectes de la preservació o l’eixamplament de la majoria independentista que la vella Convergència surti trinxada de tots els processos judicials en què es troba, des del cas Palau al 3%. L’electorat no s’esfuma.

El veritable calvari de l’independentisme és l’intern. La moderació promesa per JxSí en el trànsit de legalitats comença a topar amb els obstacles del sistema parlamentari autonòmic. La tramitació de la llei de transitorietat jurídica serà, per si mateixa, un trencament amb el marc espanyol. Potser que ho comencin a admetre sense escarafalls: no hi haurà un trànsit plàcid d’una legalitat a l’altra. La buscada reforma del reglament de la cambra perquè una proposició de llei sigui aprovada per lectura única, no és cap subtilesa, sinó una drecera jurídica difícil de justificar. De tan pulcra que vol ser, cau en la matusseria. És cert que el PP i el PSOE l’han usada pel bé de l’estabilitat pressupostària, o que alguns parlaments autonòmics s’hi han acollit per tirar pel dret mesures no poc polèmiques. ¿Però no havíem quedat que l’independentisme volia diferenciar-se de pràctiques democràticament qüestionables com aquesta? Quin és el problema? La majoria independentista creu que no podrà aguantar la tramitació ordinària de la llei de desconnexió per por a inhabilitacions o suspensions de càrrecs? I si és així, per què no és el govern, amb la CUP temporalment a dins, qui aprova el projecte de llei i el tramita per la via ràpida sense haver de reformar el reglament de la cambra? Potser que es posi nom a cada cosa: s’acosta l’hora de sopar, els ous no es trenquen sense esquerdar la closca (com diria algú), i l’oli ja crema a la paella sense que sapiguem qui la té agafada pel mànec.

Aquest article ha estat publicat a El Món.

Presoners de la mà de ferro

Fi de l’operació diàleg. Les bones paraules no han durat gaire i el govern espanyol canvia el to conciliador, que no el fons, pel discurs de la mà de ferro. Durant unes setmanes el llop s’havia vestit de xai. Però els llops són llops, i tard o d’hora surt la bèstia i cau la disfressa. El govern que pretenia fer-se present a Catalunya, acostar-se a la ciutadania, revertir la desconnexió mental que milions de ciutadans ja han fet amb la capital de l’Estat, decideix ara que Mariano Rajoy no es reunirà amb Puigdemont, potser perquè el president de la Generalitat ja ha dit massa vegades i davant de fòrums incòmodes per a la capital del regne que hi haurà referèndum tant si hi ha pacte com si no: primer fou a Madrid, després a Brussel·les, aquest dimecres davant dels cònsols.

Les percepcions de la realitat no es fonamenten tan sols sobre els fets, sinó també sobre paraules i gestos que fan que les coses es presentin d’una manera més o menys ajustada a la que són. Al Palau de la Generalitat sostenen que el referèndum el validaran els ciutadans acudint massivament a les urnes. Cada cop que Puigdemont o Oriol Junqueras repeteixen que el referèndum es farà, el referèndum sembla més a prop, és menys possible que se’n puguin desdir, són més presoners del compromís. El govern espanyol filtra ara que està disposat a aplicar mesures coercitives, si cal, per impedir la votació, i això inclouria impedir com sigui l’obertura dels col·legis electorals precintant-ne l’entrada, per exemple, segons apuntava Europa Press. “La democràcia no es pot precintar, ni deixarem que es precinti”, responia Puigdemont.

La Moncloa és i serà cada vegada, també, més presonera de les seves paraules. I ho tenen tot lligat. El marc jurídic espanyol preveu qualsevol eventualitat. D’acord amb la llei de seguretat nacional espanyola, el govern estatal pot mobilitzar els mossos d’esquadra si hi ha una situació d’amenaça de la seguretat. La reforma de la llei del Tribunal Constitucional permet la suspensió de càrrecs públics per la via ràpida. I això per no parlar de la Constitució que com tothom sap preveu, encara que amb dubtes sobre l’aplicació, la suspensió de l’autonomia. Començarien per la conselleria d’Educació. Els diaris espanyols ja estan contribuint a crear aquest estat d’opinió: el referèndum s’ha d’impedir, constitució en mà. “La escalada independentista exige una firme respuesta”, demanava l’editorial d’El Mundo aquest dimecres, atribuint a la part catalana un increment de la bel·ligerància. S’obre la veda i els límits són perillosament imprecisos, confusos. La paraula més repetida: proporcionalitat. Un concepte també relatiu, perillosament relatiu. I més val desposseir-se de tota ingenuïtat.

La possibilitat d’avançar el referèndum, que el govern ha admès que contempla, podria convertir-se en una necessitat. Davant de la imprevisibilitat dels esdeveniments, la resposta ciutadana al judici pel 9-N que comença dilluns contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, pot ser decisiva per avaluar la fortalesa del flanc civil. Al marge de la reivindicació de la CUP, no són pocs que a hores d’ara ja apunten aquesta hipòtesi, passi el que passi amb la inhabilitació que plana sobre Carme Forcadell. I després, l’atzar: en aquesta escalada mútua, de compromisos presoners d’ells mateixos, qualsevol moviment en fals pot decantar la balança, també davant de la comunitat internacional. Qui s’equivocarà primer?

Aquest article ha estat publicat a El Món.

Un final esclatant

Els partits i les entitats sobiranistes tancaran l’any amb l’esperada cimera d’impuls al referèndum, que ha de ser el punt de partida de tot el que vindrà el 2017, amb un final de mandat esclatant, hi hagi urnes o no. L’independentisme agafa aire, s’aplega amb els comuns, afronta el rosari de declaracions al TSJC, cada vegada amb més causes obertes a tribunals de diverses instàncies: el 9-N, la votació de les conclusions del procés constituent, la crema de fotos del rei durant la Diada, l’estelada a l’ajuntament de Berga, la defensa de la desobediència des de Vic, la tramitació de les resolucions del debat de política general… A la Moncloa van repetint que estan a favor del diàleg, que són partidaris de parlar de tot excepte del que no es pot parlar i que és, en realitat, el conflicte polític real, i que totes les comissions bilaterals ara sí que es reuniran, encara que hagi estat sobretot el propi PP qui les va deixar caducar al rebost, vulnerant l’Estatut. Perquè a l’hora de complir-les, hi ha lleis i lleis.

L’objecte de conflicte amb l’Estat ja no serà la consecució de la independència sinó l’organització, el reconeixement dels resultats o la impossibilitat políticament traumàtica de fer el referèndum. La coartació de la democràcia es conjuga arreu del món amb el mateix subjecte: re-fe-rèn-dum. Amb la traducció sempre es perdran matisos del missatge, però les imatges de la presidenta del Parlament, de l’expresident de la Generalitat i de diputats i exdirigents polítics als tribunals ja parlen la llengua universal de les llibertats i els drets amenaçats. No tots els actors tenen clar, per una raó o una altra, que el referèndum es faci. L’alcaldessa de Sant Cugat i presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, va haver de fer marxa enrere per una inconveniència política evident però, plantejant que la consulta vinculant potser no es podrà fer, verbalitzava una hipòtesi que contemplen tots els actors.

Potser l’Estat espanyol el farà impossible, amb represàlies que ja estan previstes en l’arquitectura jurídica dissenyada per fer front al procés, com la reforma de la llei del TC o la llei de seguridad nacional, que permet al govern espanyol mobilitzar els Mossos d’Esquadra. Així que ningú no sap a hores d’ara si l’esclat polític definitiu el desencadenarà el resultats del referèndum o la prohibició imposada sobre el terreny. No hi ha cap dubte sobre una cosa: si el final del procés arriba perquè l’executiu fa marxa enrere, com suggeria Joan Tardà, molts independentistes se sentiran traïts i deixaran, si en tenen, els respectius partits. El malabarisme polític hauria de ser massa espectacular, aquest cop, per fer creïble la renúncia a l’objectiu autoimposat. Tothom, passi el que passi, tindrà l’ull pendent del carrer: en qualsevol dels casos, si la ciutadania no es mobilitza per pressionar, no caldrà cap batussa política per atribuir responsabilitats. Queden pocs mesos per al desenllaç. Adéu frenètic 2016, adéu.

Aquest article ha estat publicat a El Món.