La paella crema

Ara que ens hem aficionat a mirar judicis en directe, la desídia i la inacció de l’Estat espanyol amb el 9-N s’han destapat amb més cruesa que mai. El fiscal del Tribunal Suprem, amb una capacitat argumentativa que està a anys llum de la d’Emilio Sánchez Ulled, suava sang per intentar demostrar que el govern es va mantenir darrere de l’organització del procés participatiu després de la providència del Tribunal Constitucional del 4 de novembre, mentre alguns dels testimonis de la defensa declaraven no recordar-se o desconèixer detalls importants que aportarien noves informacions al cas. Ai, la memòria… No són pocs els experts que sostenen que els magistrats haurien d’absoldre els encausats pel 9-N, perquè no es van produir els supòsits penals per a la desobediència i tampoc, per tant, per a la prevaricació. La pregunta que ens hauríem de fer és per què Mariano Rajoy va decidir tolerar aquell procés participatiu de cartró que es va presentar al món com una consulta amb totes les de la llei, amb impactants imatges de les cues als col·legis electoralson van votar 2,4 milions de catalans, o la solemnitat de la roda de premsa del govern del pavelló Itàlia estant.

Per què Rajoy no va aturar el 9-N? No podia o no ho volia? Si no va poder, perquè intentar-ho hauria implicat una actuació policial desproporcionada, podríem concloure que tampoc no podrà aturar el referèndum si JxSí i la CUP mantenen la determinació de convocar-lo, a no ser que les institucions de l’Estat estiguin disposades a fer ús de la força, començant per precintar col·legis amb la cola d’un pacte de sang entre el PP i el PSOE. Si l’Estat no va aturar el procés participatiu perquè realment no va voler, i el va tolerar com un mal menor perquè preveia que el procés es desacreditaria tot sol, tampoc no es va preocupar suficientment que el Tribunal Constitucional i la fiscalia emprenguessin les mesures necessàries perquè, després, els judicis del 9-N acabessin en condemnes jurídicament inqüestionables. L’Estat espanyol, com tots els mortals, s’equivoca. I pot tornar-se a equivocar a benefici dels independentistes durant els pròxims mesos. Però no ho farà amb la mateixa pedra. Ara els funcionaris judicials notifiquen personalment als membres del govern i de la mesa del Parlament dels efectes de cada suspensió. L’Estat afronta aquests processos judicials com una cursa de fons: tranquils, que això anirà per llarg.

Farà falta temps, potser anys i algun canvi de govern, perquè l’executiu espanyol admeti que el setge judicial no va servir per aturar un conflicte polític crònic que requeria una alternativa política coordinada per part de totes les institucions de l’Estat: una tercera via sòlida que seduís l’electorat més poruc amb la transició d’un estat a un altre. Però això seria tant com cedir al “xantatge”, un pas inadmissible per a la caverna. Mentre hi hagi dirigents catalans investigats o encausats o fins i tot (qui sap) si arriben suspensions de càrrecs i multes; mentre hi hagi membres del govern espanyol disposats a intervenir l’autonomia per fer-se amb algunes de les competències de la Generalitat, la benzina avivarà el foc. No faltaran polítics a Catalunya per agafar el relleu dels que acatin les inhabilitacions. Ni tan sols importa a efectes de la preservació o l’eixamplament de la majoria independentista que la vella Convergència surti trinxada de tots els processos judicials en què es troba, des del cas Palau al 3%. L’electorat no s’esfuma.

El veritable calvari de l’independentisme és l’intern. La moderació promesa per JxSí en el trànsit de legalitats comença a topar amb els obstacles del sistema parlamentari autonòmic. La tramitació de la llei de transitorietat jurídica serà, per si mateixa, un trencament amb el marc espanyol. Potser que ho comencin a admetre sense escarafalls: no hi haurà un trànsit plàcid d’una legalitat a l’altra. La buscada reforma del reglament de la cambra perquè una proposició de llei sigui aprovada per lectura única, no és cap subtilesa, sinó una drecera jurídica difícil de justificar. De tan pulcra que vol ser, cau en la matusseria. És cert que el PP i el PSOE l’han usada pel bé de l’estabilitat pressupostària, o que alguns parlaments autonòmics s’hi han acollit per tirar pel dret mesures no poc polèmiques. ¿Però no havíem quedat que l’independentisme volia diferenciar-se de pràctiques democràticament qüestionables com aquesta? Quin és el problema? La majoria independentista creu que no podrà aguantar la tramitació ordinària de la llei de desconnexió per por a inhabilitacions o suspensions de càrrecs? I si és així, per què no és el govern, amb la CUP temporalment a dins, qui aprova el projecte de llei i el tramita per la via ràpida sense haver de reformar el reglament de la cambra? Potser que es posi nom a cada cosa: s’acosta l’hora de sopar, els ous no es trenquen sense esquerdar la closca (com diria algú), i l’oli ja crema a la paella sense que sapiguem qui la té agafada pel mànec.

Aquest article ha estat publicat a El Món.

Anuncis

Presoners de la mà de ferro

Fi de l’operació diàleg. Les bones paraules no han durat gaire i el govern espanyol canvia el to conciliador, que no el fons, pel discurs de la mà de ferro. Durant unes setmanes el llop s’havia vestit de xai. Però els llops són llops, i tard o d’hora surt la bèstia i cau la disfressa. El govern que pretenia fer-se present a Catalunya, acostar-se a la ciutadania, revertir la desconnexió mental que milions de ciutadans ja han fet amb la capital de l’Estat, decideix ara que Mariano Rajoy no es reunirà amb Puigdemont, potser perquè el president de la Generalitat ja ha dit massa vegades i davant de fòrums incòmodes per a la capital del regne que hi haurà referèndum tant si hi ha pacte com si no: primer fou a Madrid, després a Brussel·les, aquest dimecres davant dels cònsols.

Les percepcions de la realitat no es fonamenten tan sols sobre els fets, sinó també sobre paraules i gestos que fan que les coses es presentin d’una manera més o menys ajustada a la que són. Al Palau de la Generalitat sostenen que el referèndum el validaran els ciutadans acudint massivament a les urnes. Cada cop que Puigdemont o Oriol Junqueras repeteixen que el referèndum es farà, el referèndum sembla més a prop, és menys possible que se’n puguin desdir, són més presoners del compromís. El govern espanyol filtra ara que està disposat a aplicar mesures coercitives, si cal, per impedir la votació, i això inclouria impedir com sigui l’obertura dels col·legis electorals precintant-ne l’entrada, per exemple, segons apuntava Europa Press. “La democràcia no es pot precintar, ni deixarem que es precinti”, responia Puigdemont.

La Moncloa és i serà cada vegada, també, més presonera de les seves paraules. I ho tenen tot lligat. El marc jurídic espanyol preveu qualsevol eventualitat. D’acord amb la llei de seguretat nacional espanyola, el govern estatal pot mobilitzar els mossos d’esquadra si hi ha una situació d’amenaça de la seguretat. La reforma de la llei del Tribunal Constitucional permet la suspensió de càrrecs públics per la via ràpida. I això per no parlar de la Constitució que com tothom sap preveu, encara que amb dubtes sobre l’aplicació, la suspensió de l’autonomia. Començarien per la conselleria d’Educació. Els diaris espanyols ja estan contribuint a crear aquest estat d’opinió: el referèndum s’ha d’impedir, constitució en mà. “La escalada independentista exige una firme respuesta”, demanava l’editorial d’El Mundo aquest dimecres, atribuint a la part catalana un increment de la bel·ligerància. S’obre la veda i els límits són perillosament imprecisos, confusos. La paraula més repetida: proporcionalitat. Un concepte també relatiu, perillosament relatiu. I més val desposseir-se de tota ingenuïtat.

La possibilitat d’avançar el referèndum, que el govern ha admès que contempla, podria convertir-se en una necessitat. Davant de la imprevisibilitat dels esdeveniments, la resposta ciutadana al judici pel 9-N que comença dilluns contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, pot ser decisiva per avaluar la fortalesa del flanc civil. Al marge de la reivindicació de la CUP, no són pocs que a hores d’ara ja apunten aquesta hipòtesi, passi el que passi amb la inhabilitació que plana sobre Carme Forcadell. I després, l’atzar: en aquesta escalada mútua, de compromisos presoners d’ells mateixos, qualsevol moviment en fals pot decantar la balança, també davant de la comunitat internacional. Qui s’equivocarà primer?

Aquest article ha estat publicat a El Món.

Un final esclatant

Els partits i les entitats sobiranistes tancaran l’any amb l’esperada cimera d’impuls al referèndum, que ha de ser el punt de partida de tot el que vindrà el 2017, amb un final de mandat esclatant, hi hagi urnes o no. L’independentisme agafa aire, s’aplega amb els comuns, afronta el rosari de declaracions al TSJC, cada vegada amb més causes obertes a tribunals de diverses instàncies: el 9-N, la votació de les conclusions del procés constituent, la crema de fotos del rei durant la Diada, l’estelada a l’ajuntament de Berga, la defensa de la desobediència des de Vic, la tramitació de les resolucions del debat de política general… A la Moncloa van repetint que estan a favor del diàleg, que són partidaris de parlar de tot excepte del que no es pot parlar i que és, en realitat, el conflicte polític real, i que totes les comissions bilaterals ara sí que es reuniran, encara que hagi estat sobretot el propi PP qui les va deixar caducar al rebost, vulnerant l’Estatut. Perquè a l’hora de complir-les, hi ha lleis i lleis.

L’objecte de conflicte amb l’Estat ja no serà la consecució de la independència sinó l’organització, el reconeixement dels resultats o la impossibilitat políticament traumàtica de fer el referèndum. La coartació de la democràcia es conjuga arreu del món amb el mateix subjecte: re-fe-rèn-dum. Amb la traducció sempre es perdran matisos del missatge, però les imatges de la presidenta del Parlament, de l’expresident de la Generalitat i de diputats i exdirigents polítics als tribunals ja parlen la llengua universal de les llibertats i els drets amenaçats. No tots els actors tenen clar, per una raó o una altra, que el referèndum es faci. L’alcaldessa de Sant Cugat i presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, va haver de fer marxa enrere per una inconveniència política evident però, plantejant que la consulta vinculant potser no es podrà fer, verbalitzava una hipòtesi que contemplen tots els actors.

Potser l’Estat espanyol el farà impossible, amb represàlies que ja estan previstes en l’arquitectura jurídica dissenyada per fer front al procés, com la reforma de la llei del TC o la llei de seguridad nacional, que permet al govern espanyol mobilitzar els Mossos d’Esquadra. Així que ningú no sap a hores d’ara si l’esclat polític definitiu el desencadenarà el resultats del referèndum o la prohibició imposada sobre el terreny. No hi ha cap dubte sobre una cosa: si el final del procés arriba perquè l’executiu fa marxa enrere, com suggeria Joan Tardà, molts independentistes se sentiran traïts i deixaran, si en tenen, els respectius partits. El malabarisme polític hauria de ser massa espectacular, aquest cop, per fer creïble la renúncia a l’objectiu autoimposat. Tothom, passi el que passi, tindrà l’ull pendent del carrer: en qualsevol dels casos, si la ciutadania no es mobilitza per pressionar, no caldrà cap batussa política per atribuir responsabilitats. Queden pocs mesos per al desenllaç. Adéu frenètic 2016, adéu.

Aquest article ha estat publicat a El Món.

La trampa de Santamaría

El govern de Mariano Rajoy vol formar part del “paisatge” a Catalunya. La pèrdua de la majoria absoluta al Congrés, amb la conseqüent necessitat d’ampliar-hi les opcions aritmètiques, i l’evidència que el mandat català enfila el seu costerut final amb la promesa de la desconnexió, han portat el president espanyol a exhibir una presumpta voluntat de negociació sobre qüestions de gestió ordinària. Sembla que la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, repeteix aquí i allà que té una molt bona sintonia amb el vicepresident català, Oriol Junqueras, tot i que sigui el número dos d’un executiu que assegura que el seu objectiu de mandat és aconseguir la independència del país, i ara el dimoni del “desafío secesionista” és Carles Puigdemont perquè rebutja assistir a la propera conferència de presidents. Així que la Moncloa comença a col·leccionar arguments per poder justificar al món, quan arribi el moment, que va intentar arribar a un acord amb la Generalitat. Però no només això. Erigint Junqueras com el “pactista” i encimbellant-lo indirectament com a futur interlocutor si Puigdemont fracassa, introdueix un pretès element de divisió al govern engreixant la bola de neu que és la lluita soterrada per l’hegemonia entre ERC i el PDECAT i que, segons els darrers resultats electorals i els sondejos, els republicans semblen haver guanyat de carrer.

Des de Madrid ataquen, d’aquesta manera, dos fronts en què el govern pot flaquejar. I ho fan tan sols amb bones paraules i a cost zero, de moment, perquè no han servit en safata cap cessió concreta, més enllà de les cites genèriques a alguns dels 46 punts del document que Puigdemont va lliurar a Rajoy a l’abril. L’anomenada operación diálogo arriba, a més, amb una banda sonora coneguda que té la suposada reforma de la Constitució com a hit, i l’èxit assegurat del públic que no es cansa mai de sentir la mateixa tornada, encara que el temps demostri que els desitjos d’una tercera via no han deixat mai de ser-ho i que no hi hagi una voluntat real ni majories viables al Congrés i al Senat ni tan sols a l’entorn d’una proposta genèrica de reforma. Ja se sap, però, que cada 6 de desembre la cantarella obliga a insinuar que aquest cop, potser sí.

Criticava la portaveu de la presidència, Neus Munté, que Sáenz de Santamaría es reuneixi abans amb Inés Arrimadas i amb Miquel Iceta que amb Junqueras. La vicepresidenta es deixa veure en aquest “paisatge” de què vol formar part des de l’estrenada delegació del govern que comanda Enric Millo, trobant-se amb els delegats catalans dels partits amb qui confia aprovar els pròxims pressupostos a les corts. Al Palau de la Generalitat insisteixen a dir que, de moment, aquest diàleg és, tan sols, una paraula buida. Però en el núvol mediàtic de la declaració i la contradeclaració política, de vegades n’hi ha prou amb inflar les frases per nodrir climes interessats d’opinió, sobretot ara que el govern de Puigdemont i Junqueras entraran en la nebulosa de l’organització del referèndum si superen amb el suport de la CUP, com sembla, l’aprovació del pressupost. A la plaça de Sant Jaume difícilment podran exhibir l’organització del referèndum per intentar burlar els impediments de l’Estat, i enmig dels cants de sirena pactistes de Madrid i Iñigo Urkullu com a nova icona estatal del nacionalisme profitós i ben entès, el procés tornarà al seu punt inicial: el carrer.

Perquè els electors seran els que validaran, acudint o no a les urnes, el referèndum promès per l’executiu. I en cas que el govern sigui incapaç d’executar-lo davant del vet estatal, la ciutadania definirà directa o indirectament la vigència del contenciós amb Madrid amb això que les entitats sobiranistes ja han batejat com la “mobilització permanent”. Així que la incògnita no ve de Madrid i és la de sempre: la majoria social independentista serà prou ferma per fer-se valdre i resistir?

Aquest article ha estat publicat a El Món.

Veïns invisibles

Parèntesi polític en un dia plujós com el d’avui. Després d’una jornada centrada informativament en la mort de Rita Barberá, vet-ho aquí un article dedicat a tots aquells que aquest vespre tornaran a casa xops i que són capaços de llevar-se a quarts de set d’un diumenge al matí per passejar el gos pels carrers solitaris de la ciutat que dorm. Perquè n’hi ha que, encara que plogui, nevi o faci sol, el procés tiri endavant o reculi, encara que Mariano Rajoy trigui mesos i mesos a ser president, busquen la corretja darrere de la porta i en travessen el llindar per començar el dia amb un passeig d’evacuació canina que alhora és una mena d’operació catàrtica incomprensible per a la majoria, però que connecta l’home o la dona amb una pràctica cultural atàvica en la història de la humanitat i amb invisibles xarxes de fraternitat entre passejants de gossos que bateguen als carrers de la ciutat.

Qui pot entendre l’amic al bar quan, en comptes d’allargar amb una cervesa més, decideix marxar a casa per passejar el pelut? I què en farà durant les vacances, si vol viatjar? Són dos mons aparentment irreconciliables: el de la gent que té o ha tingut gos i els que mai n’han tingut ni en tindran. Pot semblar exagerat, però els detractors i els defensors canins es baten amb la mateixa vehemència que els aficionats del Barça i el Madrid, per dir-ho ràpid. I no discuteixen només pels excrements que es troben al carrer, o per la brutícia i les baralles de gossos a la platja habilitada de Barcelona, sinó també perquè hi ha gent que no suporta que uns altres tinguin cura de l’animal com si fos un fill i, creient-se experts en psicologia clínica, hi veuen un trastorn estranyíssim, una projecció de les pròpies frustracions en l’animal. Qui pot entendre, per exemple, els que vesteixen els gossos petits com si fossin persones? O els que cuinen cada dia perquè l’animal no mengi només pinso? I llavors hi ha els de la franja del mig: els que no han tingut gos perquè creuen que no poden o no els deixen tenir-ne, i que se situen en una neutralitat aparent, comprensius amb els uns i amb els altres, fins que tard o d’hora, en un gir gairebé imperceptible, acaben decantant-se.

A casa vam adoptar un gos d’una protectora després de pensar-nos-ho molt. Perquè ja se sap, o no: un gos no hauria de ser un objecte de consum, ni un capritx, i només una minoria dels que neixen tenen la sort de viure amb famílies, així que no és una decisió menor assumir la responsabilitat d’educar-ne un. El més sorprenent ha estat descobrir, des del primer passeig pel barri, el submón que formiguejava, secret, entre els veïns que tenen gos. Una estranya solidaritat des del minut u. La salutació i el somriure del desconegut que acaricia el pelut i deixa anar un “jo també tinc gos”, que vol dir, en realitat, “ja ens entenem” i a partir d’ara serem més veïns que abans. Una estranya fraternitat mentre les bèsties s’ensumen o juguen, que acosta desconeguts i reconcilia per uns instants els amos de gos amb la deshumanització de la ciutat.

És tan fàcil que la gent en faci befa, un es pot sentir tan incomprès, que més val no descriure la intel·ligència o l’amor tan net que irradien els animals, que els converteix en un membre singular de la família i que compensa amb escreix el sacrifici de mullar-se en nits com la d’avui o de recollir-ne els excrements amb una bosseta de plàstic. Després de tot, qui pot parar atenció en la ridiculesa superficial del gest escatològic? Així que més val no discutir: dels gossos, amb qui millor es parla és amb els propietaris de gossos. I així l’abisme es va eixamplant. Permeteu-me la gosadia d’haver aparcat, per uns moments, l’anàlisi política. Hi ha dies en què les menudeses invisibles de la quotidianitat també són importants.

Aquest article ha estat publicat a El Món.

Guanyen els llops

Ara que Trump ha estat elegit president dels Estats Units, alguns no se saben avenir i divisen el caos per la finestra, com la tempesta que arriba amb el cel ennegrit i els llamps espetegant en l’apocalipsi; altres confien que el càrrec moderarà la bèstia, perquè afortunadament no podrà fer el que ha promès. Mariano Rajoy ha felicitat el magnat per la victòria i li ha estès la mà com a “soci indispensable”. El món conté l’alè i Catalunya, també.
No ho fa només, però, per Trump. La formació del govern espanyol no ha deixat lloc per als dubtes, si és que algú encara en tenia. Soraya Sáenz de Santamaría ha assumit la cartera territorial: el repartiment competencial ja és un missatge del que vindrà. Res no fa pensar en un canvi de política respecte a Catalunya, ni tan sols el fet que l’altre dia va estovar el to respecte al procés, sinó més aviat un reforçament de l’immobilisme que, aplicat en diferents flancs, s’ha demostrat victoriós. Si més no, ha mantingut Rajoy a la Moncloa, encara que hagi hagut d’esperar la investidura gairebé un any. La vicepresidenta va prometre “esforç, empatia i imaginació” en la coordinació de les relacions entre el govern espanyol i les comunitats, i l’endemà la comissió de l’estatut dels diputats del Congrés enllestia la votació del suplicatori del Tribunal Suprem per investigar Francesc Homspel 9-N, abans de la votació definitiva en el ple. El Tribunal Constitucional ha ratificat la seva potestat per imposar multes i suspendre dels seus càrrecs aquells que no acatin les seves resolucions. Tot sembla preparat per quan a Madrid considerin que ha arribat l’hora de prémer el botó nuclear.

La unitat dels partits a Catalunya és tan fràgil com ho ha estat sempre i, malgrat tot, el full de ruta avança, encara que a estones hagi estat a empentes i rodolons. Un dia pot semblar que JxSí i la CUP prendran mal de debò posant el focus sobre l’actuació dels Mossos d’Esquadra en la detenció de l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, i uns dies després fan públic un preacord pressupostari, impensable abans de l’estiu, per molt que s’hagi de madurar encara i que les bases cupaires hagin d’avalar-lo definitivament. És ben bé allò de la “mala salut de ferro” que Jordi Pujol aplicava a les sempre conflictives relacions entre CDC i UDC, que van salvar-se durant anys i panys, tant que el trencament semblava impossible. També l’independentisme arrossega una mala salut de ferro, però va fent, amb tensions cícliques que apareixen i es driblen vertiginosament, fins a la derrota o a la victòria final d’aquest insòlit intent d’assolir la independència des de la dependència més absoluta.

Ni JxSí ni la CUP es poden permetre un final caïnita. Si arriba la desfeta, no pot ser atribuïda a la incompetència interna. Les paradoxes i les contradiccions internes regnen arreu, i hi ha dies que l’univers sembla haver embogit, però els més llestos sempre saben com pescar per molt remogudes que estiguin les aigües. Potser hauríem d’aturar-nos a pensar una mica els que els observem amb la boca oberta, com si no acabéssim d’entendre res, i acabem culpant el món dels nostres propis mals. Com amb la victòria de Trump aquesta matinada. O amb Rajoy que, de moment, se n’ha sortit prou bé llegint el Marca, i entretant l’oposició ha quedat trinxada. Aquí es viu el procés minut a minut,  misèries incloses, però… i l’astúcia?

Aquest article ha estat publicat a El Món.

El silenci obedient

“No ho puc preveure perquè no m’ho puc imaginar”, diu una vegada i una altra Carme Forcadell. No se surt del guió. Considera que no toca aclarir encara (o això sembla) si el dia que la inhabilitin, si és que ho fan, continuarà anant al Parlament com si res no hagués passat. “Seria un atac democràtic tan gran i un descrèdit internacional… no m’ho puc imaginar”, respon. La incògnita queda oberta, però és un dels principals nusos del procés. Què farà la presidenta del Parlament?

Les institucions de l’Estat han personalitzat en Forcadell el desafiament que consideren que els fa la cambra catalana. Podrien haver ampliat la investigació judicial a la resta de membres de la mesa que representen la majoria independentista, o bé a Jordi Turull i Anna Gabriel, que van defensar durant el ple la votació de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent que ha desencadenat el procés contra la presidenta de Parlament. Fins i tot, haurien pogut apuntar tots els diputats de JxSí i la CUP, els responsables finals de l’aprovació de la iniciativa. Però això implicaria obrir un conflicte judicial i polític d’una envergadura inassumible, per ara, per a l’Estat espanyol.

Potser per això la fiscalia va acotar la querella per desobediència i prevaricació a una sola persona, mentre avancen en paral·lel els processos contra Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs pel 9-N; i contra rellevants càrrecs electes de la CUP que ja han desobeït amb la determinació de no presentar-se a declarar davant del jutge que els citava: l’alcadessa de Berga, Montse Venturós, investigada per no haver retirat l’estelada coincidint amb convocatòria electoral, i el regidor de Vic Joan Coma, encausat per defensar la resolució parlamentària del 9-N en el ple de l’ajuntament.

Els que esperaven veure un xoc de trens estrepitós en Dolby Sorround des del sofà de casa, de tant que n’hem parlat i sentit a parlar, potser quedaran decebuts amb la realitat prosaica que vivim: al final resulta que no s’ha començat per un gran xoc, sinó per petits gestos de normalitat democràtica dins d’un estat en què n’anem tan mancats. L’avantguarda són els botiguers que aixequen la persiana encara que els obliguin a tancar la paradeta, com van fer a l’ajuntament de Badalona el 12-O en un gest de dignitat. No sembla que hagi de sonar la banda sonora de L’últim dels mohicansquan arribi el moment definitiu per a cadascun dels encausats, i de ben segur que cadascun se sabrà les pròpies misèries, sacrificis i servituds. Això de fer la independència potser no serà tan heroic ni lluït com semblava fa un temps. Les institucions de l’Estat descarreguen una pluja judicial fina, controlada, i amb capacitat de desgast sobre la primera línia política que és difícil que empenyi, a hores d’ara, un esclat d’indignació popular que s’expressi en manifestacions periòdiques i sostingudes, o en una desobediència civil massiva organitzada.

El temps dirà si Forcadell, venint d’on ve, pot desencadenar l’esclat social que acompanyi des del carrer el procés de desobediència catalana iniciat des de les institucions. Sembla l’única capaç de fer-ho, però el procés judicial serà lent, i el calendari del referèndum vinculant es va escurçant, dia a dia. Si la desobediència política no té una rèplica des de baix, si la revolució dels somriures no assumeix els riscos i les conseqüències judicials temporals de l’empresa que s’ha proposat i delegat als representants institucionals, si s’imposa el silenci obedient, el final ja està escrit. El guarden en algun calaix ple de documents reservats de la Moncloa. Mariano Rajoy, salivant per la renovada presidència, ja es frega les mans.

Aquest article ha estat publicat a El Món.

Miura, la cabra que no és

“El millor que puc fer és estar callat”. Mariano Rajoy no ha deixat anar aquest dimecres ni una paraula sobre la seva més que probable investidura. Amb el PSOE trinxat, Podem arrossegant una crisi de projecte de cavall i, C’s, cada cop més dèbils i diluïts, el temps ha acabat donant la raó al líder del PP. La inoperància i els silencis, de vegades, rendeixen millor que el risc i la valentia, sobretot si ni tan sols la coincidència amb el judici del cas Gürtel és capaç d’impedir que et facin president. Una altra cosa és la mediocritat vergonyant que estén sobre la principal institució de l’Estat espanyol, aquella pàtina grisa i trista de la falta de magnanimitat i de la corrupció generalitzada, però a aquestes alçades això només deu importar als romàntics de la política. Si és que en queden, encara, a Espanya.

Ara que el rei tornarà a fer una ronda de consultes immediatament després del comitè federal en què el PSOE pot signar la seva pròpia sentència de mort amb una abstenció al PP, la caspa de la Hispanitat lluïa densa com mai en la desfilada militar. Anacrònica i insultant, com sempre; irreconciliablement llunyana fins i tot amb els que se senten espanyols i no s’identifiquen amb cap dels símbols ni les formes heretades del franquisme. Tot massa de  “raça”. L’únic bri d’humanitat, d’interès i d’empatia cap a la commemoració del genocidi que comportà la descoberta d’Amèrica l’aportava, un any més, la cabra de la Legión.

Què haurà fet la bestiola perquè li facin fer aquest paperot? Ni tan sols era una cabra, de fet. Era un marrà: en Miura. No deu ser casualitat que porti el nom d’una de les ramaderies millor considerades de la tauromàquia espanyola. Tenim una cabra que és un marrà a qui emmirallen amb els braus de lídia. És ben bé una metàfora de l’Espanya que no sap on va, amb un govern que porta gairebé un any en funcions i amb la ciutadania arrossegant una fartera difícil de definir. Ara afegiu a la crisi d’identitat animal els guarniments que li posen a la bèstia, i el suplici d’haver de desfilar solemnement pel Paseo del Prado a 160 passes per minut amb el soroll ensordidor de l’aparell militar.La novetat d’aquest any és que en Miura està tan ben ensenyat que no calia lligar-lo. En el record, més d’un devia dur el Pepe; aquella cabra emèrita de la Legión que es va morir l’estiu passat als dotze anys. Fou incinerada embolicada en la bandera d’Espanya. Era la primera cabra que s’havia jubilat de manera oficial.

Diuen que la litúrgia animal es remunta a la quantitat de mascotes que la Legión va adoptar al llarg dels anys des de la seva fundació, el 1920. Els animals eren l’avituallament per a les unitats militars, però les més adorables es convertiren en simpàtiques companyes de facècies. Resulta que els legionaris tenien cor, o no, i van adoptar micos de Ceuta i gaseles del Sàhara, algun lloro i sembla que, fins i tot, un ós. Els més comuns, però, eren i són les cabres i les ovelles mascle.

Així que tenim una cabra que és en realitat un altre animal i que fa el mico en una desfilada que costa milions d’euros als ciutadans, tot i que la corrua d’homes armats suposa un acte d’apologia de la violència difícil de justificar a aquestes alçades del segle XXI. A la “Fiesta Nacional” hi van cada cop menys presidents autonòmics i representants de partits, però les absències ja no escandalitzen a ningú. L’esperpent militar s’ha convertit en el millor aparador de la desfeta de l’Estat i l’actuació de la bèstia n’és la part més lluïda i interessant. Bravo, Miura.

Aquest article ha estat publicat a El Món.

L’autodestrucció espanyola

Com qui s’apunta les feines pendents, el que ha de comprar al supermercat, les cites del dia a l’agenda, vet-ho aquí una llista d’imatges…

Primera. Rita Barberá, investigada pel Tribunal Suprem pel cas Taula (i a qui el PP no ha gosat empènyer perquè sortís de la cambra alta perquè, segons diuen, que ja no és del partit), es va adormir dimarts al Senat. El cap enrere, els ulls tancats… La va enganxar una senadora de Podem. El sou públic de l’exalcaldessa de València supera els 5.000 euros mensuals. Hi ha qui sempre ha pensat que al Senat, en realitat, s’hi pot fer poca cosa més que anar a dormir, però potser tampoc caldria una mofa tan explícita del sistema que permet hi hagi pocavergonyes d’aquesta magnitud ocupant càrrecs públics. Però, ei: el PP es mereix continuar governant Espanya perquè va guanyar les eleccions del desembre i del juny. O no?

Segona. Imaginem-nos Felipe González des d’algun racó de Colòmbia, gravant l’entrevista d’aquest dimecres a la cadena Ser i contribuint a dinamitar el PSOE. L’expresident del govern espanyol insinuant la feblesa i la falta de paraula de Pedro Sánchez perquè presumptament li va assegurar que s’abstindria a la investidura de Mariano Rajoy en la segona volta. La vella guàrdia del PSOE coordinada i clamant perquè Rajoy sigui president, sí. Però la culpa de la crisi dels socialistes espanyols escolteu-ho bé- la té Sánchez, que només mira per la seva carrera política. N’hi ha per riure molt fort.

Tercera. Pablo Iglesias i Íñigo Errejón discutint-se públicament per l’estratègia que hauria d’assumir Podem, després dels mals resultats del 26-J. El partit que havia de ser l’alternativa als socialistes espanyols, que havia d’endur-s’ho tot per davant i revolucionar l’Espanya hereva del 78, a cor obert, amb la ferida encara sagnant davant de tothom, mentre els comuns es queden sense el cosí Zumosol de Madrid alhora que preparen la confecció d’un nou partit que pretén convertir-se a Catalunya en l’hegemònic de l’esquerra.

Quarta. Albert Rivera, capcot com mai, es deixa veure després dels desastrosos resultats de les eleccions basques i gallegues. El projecte de C’s entra, més que mai, en crisi: no han aconseguit esdevenir la crossa imprescindible per garantir la governabilitat d’Espanya perquè no són la parella suficient per a ningú, i el projecte de penetrar als governs autonòmics no funciona, encara menys en les nacions històriques que conviuen a l’Estat. Catalunya és l’excepció que confirma la regla. Aquí C’s va saber treure partit com cap altre partit constitucionalista del caràcter referendari del 27-S. Encara viu del mèrit d’haver aconseguit capitalitzar el vot del no a la independència gràcies a l’ocurrència de les plebiscitàries i, per tant, dels independentistes.

Podria ser una llista inicial, incompleta, del procés d’autodestrucció que s’ha iniciat en el sistema de partits espanyol. Segons com, podria semblar que l’Estat està resistint prou dignament a tants mesos en espera d’un nou govern que mai no arriba, però el cert és que tot plegat s’esmicola a poc a poc, ara una mica per aquí ara una mica per allà, mentre a Catalunya el procés avança a empentes i rodolons. És difícil imaginar-se un escenari polític més propici per intentar conduir el país cap a la independència. Serà qüestió de capacitat interna. Madrid hi rema a favor.

La CiU de l’esquerra?

La vella federació nacionalista va saltar pels aires el juny de l’any passat. Les ambigüitats programàtiques no donaven per més: Convergència es preparava per ser mantenir-se com a actor del procés i Unió, ja partida i més petita, s’embarcaria en un fallit intent per ocupar l’antic espai moderat de CiU que el portarà a enterrar les sigles. La davallada electoral del PSC i la crisi d’Iniciativa, sense cap altra alternativa de supervivència que no fos incorporar-se a la confluència ara ja clarament liderada pels comuns, semblaven confirmar el diagnòstic: el procés ha dinamitat els clarobscurs, i la majoria ja no compra ambigüitats a les urnes. En els últims temps, tanmateix, Ada Colau ha començat a desafiar la màxima. El projecte de creació d’una nova força política progressista amb el propòsit d’esdevenir hegemònica se sustenta en una calculada ambigüitats sobre la independència, les sobiranies en plural i el procés constituent. La presència de la mateixa Colau a la manifestació de la Diada n’era, potser, una inauguració, i al mateix temps un intent d’equilibrar balança pel paper d’opositora al procés que ha fet fins ara al Parlament Catalunya sí que es pot. Es cou una CiU d’esquerres? És viable, ara mateix?

Els comuns defensen un referèndum per decidir la relació entre Catalunya i Espanya sense acabar de mullar-se en el posicionament que hi prendrien per no prendre mal internament. Parlen de sobiranies en plural, perquè asseguren que volen decidir també el model econòmic i social. Se sumen al carro dialèctic del procés constituent, però han rebutjat l’exercici de la unilateralitat contínuament a la cambra catalana tot i que al programa electoral de CSQP hi figurava un procés constituent “no subordinat”. Sí, però no. No, però sí. Heretarà la nova força de Colau i de Xavier Domènech aquesta herència programàtica? Pot aguantar un partit sense acabar de definir-se sobre la independència a aquestes alçades del procés?

Tot apunta que ho provaran, si ens encomanem a la música que tocava Domènech aquest dimecres en una entrevista a TV3 i a un article d’opinió a La Vanguardia. El cap de files d’En Comú Podem hi practicava el clàssic “tu ja m’entens”, amb inconcrecions notables i sense un full de ruta alternatiu al de JxSí i la CUP, contra el qual els comuns carreguen amb contundència. Domènech i Colau s’agafen a la fraternitat dels altres pobles que conviuen a l’Estat per plantejar un horitzó federalista o confederalista que, ideal a banda, està a anys llum de la realitat política espanyola. És tan obvi que no caldria ni dir-ho. No hi ha cap altra nació a la península que qüestioni el model territorial espanyol com ho fa Catalunya, des del carrer i les institucions. Ni tan sols Euskadi. Per tant, no existeix cap altre poble que pugui confluir de debò en un hipotètic doble procés constituent. I això, per no parlar de la inviolabilitat que regna al quilòmetre zero sobre el model autonòmic espanyol actual, atès que ni tan sols el PSOE ha concretat el seu suposat projecte federal. No hi ha amb qui agermanar-se, i ara mateix Podemos està lluny de ser una alternativa guanyadora als socialistes espanyols.

El problema més greu és quan es cau, volgudament o no, en l’engany, perquè la indefinició aparent pot arribar a camuflar a la pràctica una aposta pel blanc o el negre per omissió. És a dir, una defensa efectiva del “no” a la independència de manera indirecta que enerva tants independentistes per deshonesta i potencialment perillosa. Si el federalisme no és viable, més enllà de les proclames, la seva alternativa de debò és, llavors, intentar desplegar l’Estatut retallat?

Aquest article ha estat publicat a El Món.