Àrab, bengalí, georgià, hindi, italià, francès, portuguès, romanès, ucraïnès, rus, tagal, urdú, xinès, anglès i castellà. Els alumnes de l’escola pública Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet, la primera que va instaurar el català com a llengua vehicular, parlen aquestes llengües, i altres, a casa. Perquè n’hi ha algunes (com l’asantg-twi, de Ghana) que no figuren a les estadístiques, tapades per l’ombra homogeneïtzadora dels idiomes colonials, però existeixen. El català? Molt poques famílies el fan servir. Han passat més de tres dècades des que un fort moviment de mestres i pares, la majoria castellanoparlants, va aconseguir que aquesta fos la primera escola de la immersió, en un barri construït amb l’esforç i l’orgull de la immigració dels seixanta. Als anys vuitanta, es van arromangar per reivindicar la igualtat d’oportunitats per als seus fills i ho van aconseguir. L’ànima d’aquell moviment perviu: els del Fondo són carrers d’al·luvió i d’acollida, com l’escola, però l’exigència dels drets és més difícil, hi ha pobresa i més complexitat. Això sí; el català continua essent la llengua de l’aula, i el castellà, la del pati i el carrer.
‘Que sàpigues que sóc racista’, li va deixar anar un bon dia una mare a la directora de l’escola, Amparo Puntos. ‘Que sàpigues que nosaltres no’, li va respondre ella amb contundència, des del despatx. Puntos va arribar al Rosselló l’any 1988 i en fa vint-i-set que n’és la directora. Amb l’equip de mestres, ha mirat de mantenir i renovar el projecte pedagògic amb què l’escola, oberta als pares, participativa i implicada amb l’entorn, va agafar prestigi durant aquells anys. També ha vist com sorgien brots de racisme en algunes famílies, perquè no tothom va entendre que, de la nit al dia, es transformessin les llengües, els costums, els colors de la pell i la flaire de les menges que s’escampaven pel celobert. L’ús del català a l’escola deu ser una de les coses que menys ha canviat. Ara hi ha nens amb condicions materials molt complicades, i unes urgències prioritàries a què l’equip de mestres ha de respondre. Què passa quan una mare ve a explicar que demà els faran fora del pis?
Continua llegint el reportatge a VilaWeb.
Odei A.-Etxearte 