La paella crema

Ara que ens hem aficionat a mirar judicis en directe, la desídia i la inacció de l’Estat espanyol amb el 9-N s’han destapat amb més cruesa que mai. El fiscal del Tribunal Suprem, amb una capacitat argumentativa que està a anys llum de la d’Emilio Sánchez Ulled, suava sang per intentar demostrar que el govern es va mantenir darrere de l’organització del procés participatiu després de la providència del Tribunal Constitucional del 4 de novembre, mentre alguns dels testimonis de la defensa declaraven no recordar-se o desconèixer detalls importants que aportarien noves informacions al cas. Ai, la memòria… No són pocs els experts que sostenen que els magistrats haurien d’absoldre els encausats pel 9-N, perquè no es van produir els supòsits penals per a la desobediència i tampoc, per tant, per a la prevaricació. La pregunta que ens hauríem de fer és per què Mariano Rajoy va decidir tolerar aquell procés participatiu de cartró que es va presentar al món com una consulta amb totes les de la llei, amb impactants imatges de les cues als col·legis electoralson van votar 2,4 milions de catalans, o la solemnitat de la roda de premsa del govern del pavelló Itàlia estant.

Per què Rajoy no va aturar el 9-N? No podia o no ho volia? Si no va poder, perquè intentar-ho hauria implicat una actuació policial desproporcionada, podríem concloure que tampoc no podrà aturar el referèndum si JxSí i la CUP mantenen la determinació de convocar-lo, a no ser que les institucions de l’Estat estiguin disposades a fer ús de la força, començant per precintar col·legis amb la cola d’un pacte de sang entre el PP i el PSOE. Si l’Estat no va aturar el procés participatiu perquè realment no va voler, i el va tolerar com un mal menor perquè preveia que el procés es desacreditaria tot sol, tampoc no es va preocupar suficientment que el Tribunal Constitucional i la fiscalia emprenguessin les mesures necessàries perquè, després, els judicis del 9-N acabessin en condemnes jurídicament inqüestionables. L’Estat espanyol, com tots els mortals, s’equivoca. I pot tornar-se a equivocar a benefici dels independentistes durant els pròxims mesos. Però no ho farà amb la mateixa pedra. Ara els funcionaris judicials notifiquen personalment als membres del govern i de la mesa del Parlament dels efectes de cada suspensió. L’Estat afronta aquests processos judicials com una cursa de fons: tranquils, que això anirà per llarg.

Farà falta temps, potser anys i algun canvi de govern, perquè l’executiu espanyol admeti que el setge judicial no va servir per aturar un conflicte polític crònic que requeria una alternativa política coordinada per part de totes les institucions de l’Estat: una tercera via sòlida que seduís l’electorat més poruc amb la transició d’un estat a un altre. Però això seria tant com cedir al “xantatge”, un pas inadmissible per a la caverna. Mentre hi hagi dirigents catalans investigats o encausats o fins i tot (qui sap) si arriben suspensions de càrrecs i multes; mentre hi hagi membres del govern espanyol disposats a intervenir l’autonomia per fer-se amb algunes de les competències de la Generalitat, la benzina avivarà el foc. No faltaran polítics a Catalunya per agafar el relleu dels que acatin les inhabilitacions. Ni tan sols importa a efectes de la preservació o l’eixamplament de la majoria independentista que la vella Convergència surti trinxada de tots els processos judicials en què es troba, des del cas Palau al 3%. L’electorat no s’esfuma.

El veritable calvari de l’independentisme és l’intern. La moderació promesa per JxSí en el trànsit de legalitats comença a topar amb els obstacles del sistema parlamentari autonòmic. La tramitació de la llei de transitorietat jurídica serà, per si mateixa, un trencament amb el marc espanyol. Potser que ho comencin a admetre sense escarafalls: no hi haurà un trànsit plàcid d’una legalitat a l’altra. La buscada reforma del reglament de la cambra perquè una proposició de llei sigui aprovada per lectura única, no és cap subtilesa, sinó una drecera jurídica difícil de justificar. De tan pulcra que vol ser, cau en la matusseria. És cert que el PP i el PSOE l’han usada pel bé de l’estabilitat pressupostària, o que alguns parlaments autonòmics s’hi han acollit per tirar pel dret mesures no poc polèmiques. ¿Però no havíem quedat que l’independentisme volia diferenciar-se de pràctiques democràticament qüestionables com aquesta? Quin és el problema? La majoria independentista creu que no podrà aguantar la tramitació ordinària de la llei de desconnexió per por a inhabilitacions o suspensions de càrrecs? I si és així, per què no és el govern, amb la CUP temporalment a dins, qui aprova el projecte de llei i el tramita per la via ràpida sense haver de reformar el reglament de la cambra? Potser que es posi nom a cada cosa: s’acosta l’hora de sopar, els ous no es trenquen sense esquerdar la closca (com diria algú), i l’oli ja crema a la paella sense que sapiguem qui la té agafada pel mànec.

Aquest article ha estat publicat a El Món.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s