Un final esclatant

Els partits i les entitats sobiranistes tancaran l’any amb l’esperada cimera d’impuls al referèndum, que ha de ser el punt de partida de tot el que vindrà el 2017, amb un final de mandat esclatant, hi hagi urnes o no. L’independentisme agafa aire, s’aplega amb els comuns, afronta el rosari de declaracions al TSJC, cada vegada amb més causes obertes a tribunals de diverses instàncies: el 9-N, la votació de les conclusions del procés constituent, la crema de fotos del rei durant la Diada, l’estelada a l’ajuntament de Berga, la defensa de la desobediència des de Vic, la tramitació de les resolucions del debat de política general… A la Moncloa van repetint que estan a favor del diàleg, que són partidaris de parlar de tot excepte del que no es pot parlar i que és, en realitat, el conflicte polític real, i que totes les comissions bilaterals ara sí que es reuniran, encara que hagi estat sobretot el propi PP qui les va deixar caducar al rebost, vulnerant l’Estatut. Perquè a l’hora de complir-les, hi ha lleis i lleis.

L’objecte de conflicte amb l’Estat ja no serà la consecució de la independència sinó l’organització, el reconeixement dels resultats o la impossibilitat políticament traumàtica de fer el referèndum. La coartació de la democràcia es conjuga arreu del món amb el mateix subjecte: re-fe-rèn-dum. Amb la traducció sempre es perdran matisos del missatge, però les imatges de la presidenta del Parlament, de l’expresident de la Generalitat i de diputats i exdirigents polítics als tribunals ja parlen la llengua universal de les llibertats i els drets amenaçats. No tots els actors tenen clar, per una raó o una altra, que el referèndum es faci. L’alcaldessa de Sant Cugat i presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, va haver de fer marxa enrere per una inconveniència política evident però, plantejant que la consulta vinculant potser no es podrà fer, verbalitzava una hipòtesi que contemplen tots els actors.

Potser l’Estat espanyol el farà impossible, amb represàlies que ja estan previstes en l’arquitectura jurídica dissenyada per fer front al procés, com la reforma de la llei del TC o la llei de seguridad nacional, que permet al govern espanyol mobilitzar els Mossos d’Esquadra. Així que ningú no sap a hores d’ara si l’esclat polític definitiu el desencadenarà el resultats del referèndum o la prohibició imposada sobre el terreny. No hi ha cap dubte sobre una cosa: si el final del procés arriba perquè l’executiu fa marxa enrere, com suggeria Joan Tardà, molts independentistes se sentiran traïts i deixaran, si en tenen, els respectius partits. El malabarisme polític hauria de ser massa espectacular, aquest cop, per fer creïble la renúncia a l’objectiu autoimposat. Tothom, passi el que passi, tindrà l’ull pendent del carrer: en qualsevol dels casos, si la ciutadania no es mobilitza per pressionar, no caldrà cap batussa política per atribuir responsabilitats. Queden pocs mesos per al desenllaç. Adéu frenètic 2016, adéu.

Aquest article ha estat publicat a El Món.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s