La crisi que ho ha escombrat tot potser ens deixarà un bri de llum. És l’incrementada consciència ciutadana en l’exercici dels seus drets i la intolerància social a la xacra de la corrupció. La crítica gairebé unànime de l’opinió pública cap al presumpte finançament irregular del PP, i la duresa amb què es carrega contra CDC per la investigació oberta per la fiscalia anticorrupció i el jutjat número 1 del Vendrell, que torna a situar el partit d’Artur Mas sota sospita pel 3%, no ens hauria de fer perdre la memòria. Fins al 2007, els partits van poder rebre donacions anònimes a l’Estat espanyol. Ara ens escandalitzem pel fet que empreses adjudicatàries d’obra pública puguin fer, alhora, aportacions a les fundacions de les formacions que governen o que ho van fer en el passat. És només des del març d’enguany que estan prohibides les donacions d’empreses als partits (limitades en quantia, no pas il·legals, a les fundacions) i que el finançament irregular dels partits s’ha tipificat com a delicte.
Les majories del Congrés dels Diputats han anat protegint els seus interessos fins que la indignació del carrer i la irrupció dels partits que han aprofitat les deficiències dels vells els han forçat a millorar la llei. Però les exigències ètiques avancen al parlament espanyol per la tangent. La realitat és complexa. Els temps han canviat sense que els grans partits, amb pesades estructures a mantenir, s’hagin replantejat el model de finançament, fins al punt que les comptabilitats paral·leles o el cobrament de comissions, heretats del franquisme corrupte i d’una transició cosmètica, els han enganxat en calçotets. No hi ha cap dubte que la persecució judicial i policial a CDC és un intent de debilitar i fer fora Artur Mas i liquidar el procés. Però s’ha convertit en un dilema per a l’elector. La paraula dels uns contra la dels altres. Els processos judicials s’allarguen anys i panys i el ciutadà s’ha de regir pel prejudici o per la fe en unes sigles en un present d’agnosticisme polític hegemònic i d’infinits interessos imbricats. Lleis, ètica i estètica. Potser tot això servirà per construir un estat català més transparent en què s’enllacin totes tres.
Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.
Odei A.-Etxearte 