El laberint

L’estira-i-arronsa públic entre Junts pel Sí i la CUP s’ha encallat en un nom propi. Artur Mas amunt, Artur Mas avall. L’hermetisme sembla haver-se autoimposat finalment en les negociacions per responsabilitat. Fins ara les discussions descarnades entre els sectors convergents i cupaires als mitjans o a les xarxes socials sobre el futur del líder de CDC han empès a la radicalització de les posicions. L’ambient és tan tòxic com el que va dificultar durant mesos el pacte final entre Mas i Oriol Junqueras per formar Junts pel Sí. Les dinàmiques partidistes tornen a esmunyir-se pel laberint del procés, amb la paradoxa que gairebé dos milions de persones van votar diumenge a favor de la independència i que al Parlament hi haurà 72 diputats partidaris de l’estat català. Amb un 77% de participació, tenen un 48% dels vots, ¿i de debò que el problema és un nom? ¿O s’hi amaguen, un altre cop, els vells esquemes de partit?

La lògica acompanya a prioritzar un acord polític en clau de procés, que avantposi una estratègia consensuada en tots els fronts. És a dir, que pugui afrontar les previsibles represàlies que voldrà aplicar el govern espanyol amb cada qüestionament de la legalitat vigent (la reforma del Tribunal Constitucional no és res més que el marc per a l’aplicació de la mà de ferro, més enllà de l’actual imputació de Mas, Joana Ortega i Irene Rigau) que promogui la projecció internacional del conflicte polític que persisteix, que enceti un debat constituent participatiu, que apliqui mesures d’impacte social per estendre la percepció social del binomi indissociable de la reivindicació nacional i la social i, sobretot, que penetri en el cinturó taronja com mai ho va aconseguir fer el vell catalanisme, amb una concepció inclusiva i cohesionadora de la identitat catalana. Perquè tard o d’hora arribarà una nova votació per legitimar la independència als ulls del món i es necessitarà un percentatge indiscutible de vots. Serà en forma de referèndum específic, d’eleccions constituents o de referèndum de la Constitució catalana, però arribarà. I se’n necessitaran tants, que si més enllà de les sigles i dels noms no es solidifica una aliança multipartidista i interclassista, toparan amb les parets del laberint. I potser la gent, buscant la sortida, els passarà per damunt.

Aquest article ha estat publicat a El Punt Avui.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s