Dones i independència

La independència s’escriu en femení. La morfologia té aquestes coses. Potser el futur polític d’aquest país tindrà nom de dona. Durant segles ens han desposseït de la història. No perquè no hi fóssim. Sinó perquè tret de comptades excepcions, l’exercici del poder ha estat en mans dels homes. I la lectura de la realitat i, després, la construcció de la història, també. L’escriptora Virginia Woolf reclamava el 1929 una Història de les dones. És a dir, una altra versió de la història que trenqués tots els silencis, que omplís els buits que encara ens falten per entendre la realitat completa. Quan Woolf publicava Una cambra pròpia, el moviment feminista català centrava la reivindicació en l’accés a la cultura i a l’educació. Per al nacionalisme conservador, la dona havia de transmetre els valors tradicionals del país, el respecte a les institucions i a la família. A Catalunya no hi va haver un moviment sufragista important. La intel·lectual Carme Karr va ser una de les poques a reivindicar el vot femení i la participació de la dona en política, amb tot l’establishment en contra. Explica la historiadora Mary Nash que el vot de les dones es va acabar concedint durant la Segona República per coherència amb una política basada en els pressupòsits democràtics d’igualtat de drets. No hi havia un clam al carrer. Mai no podrem agrair prou a la diputada Clara Campoamor la proesa de lluitar pel dret polític més bàsic durant un convuls debat parlamentari al Congrés.

Amb la concessió del vot a les dones, els partits van crear als anys 30 les primeres seccions femenines per guanyar suports. Però el monopoli masculí de la política es va mantenir impertorbable fins i tot en els partits obrers. En les eleccions espanyoles de 1933, les primeres, les dones es van convertir en el boc expiatori de la victòria de la dreta. Les creien influenciables per la moral conservadora dels capellans. Votaven, però les dones eren marginades en la presa de decisions i sotmeses a les directrius de les cúpules. Una mica com ara, si m’ho permeteu. Perquè la política catalana actual, amb comptades excepcions, s’envernissa amb la pàtina d’una paritat que està lluny de l’autenticitat i la naturalitat que només atorga la igualtat veritable. El dia que no calgui una discriminació positiva per encavalcar les llistes electorals, el dia que no hi hagi embarassades que deixin l’escó al Parlament perquè el seu partit no pateixi el perjudici de la baixa de maternitat, el dia que les dones puguin imprimir el seu caràcter diferencial en l’exercici de la política, lluny del calc masculí en la pràctica i les formes; aquell dia serem una mica més lliures, més independents.

És clar que mai no s’és prou lliure. I a aquestes alçades de la història del país, les dones hem de reclamar i exercir el paper que ningú ens reserva però que hem pres en la quotidianitat d’aquesta revolució pacífica per la sobirania. Perquè hi volem ser. I sortirem al carrer quan siguem cridades i entaforarem l’estelada bruta i esfilagarsada a la rentadora les vegades que sigui necessari, dosificant les presses i la capacitat de resistència, i després la tornarem a penjar al balcó. I cap al tard, intervindrem en les assemblees. Els diumenges ens passejarem per les places i ens reunirem en actes tan necessaris com el d’avui. I mai en tindrem prou. Perquè la política és així: té força de debò quan brolla des de baix i la base també som les dones. Que li ho preguntin a Muriel Casals, Carme Forcadell o Ada Colau. Però en necessitem més, en la societat civil i en l’alta política, en tots els intersticis de la societat. No és feminisme. És normalitat.

A Santa Coloma, els moviments populars durant el franquisme i la transició que van transformar aquell suburbi anàrquic i desbordat per la immigració en la ciutat d’avui, no haurien estat el mateix sense les dones. Les manifestacions amb el cistell per exigir el mercat de Singuerlín o l’enllumenat al Raval, les assemblees nocturnes, el repartiment de fulls volants, el segrest d’autobusos fins a Can Franquesa. Ara la perifèria metropolitana és essencial en el procés polític per la independència. Les dones colomenques, també.

Deia Woolf que cada cop que llegia sobre una bruixa llençada a l’aigua, sobre una dona posseïda pel dimoni, sobre una remeiera venent herbes i fins i tot sobre la mare d’un home cèlebre, pensava que estava sobre la pista d’una novel·lista, una poeta avortada, una Jane Austen muda i sense glòria, una Emily Brontë trencant-se el cervell en la terra àrida o recorrent amb desolació els camins, trastornada per la tortura del seu geni. Es preguntava: Quantes vegades l’Anònim era una dona? Per totes elles, no ens hem de deixar apartar de la literatura, de l’art, de l’economia, de la història i tampoc de la política d’aquest país. Som decisives per decidir el futur del nostre poble. Només ens ho hem de creure, obrir-nos pas i actuar. Endavant.

Text escrit per a la introducció de l’acte “Dones i independència” de l’ANC Gramenet (28 d’abril del 2014)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s